Els nostres savis
Ser un escriptor anglès avui dia té molts punts a favor. El primer seria, esclar, la magnitud del seu públic potencial, malgrat que la competència és igualment magna. I el segon, l’eina que utilitzarà per a les seves particulars incursions literàries, és a dir, escriure en la llengua de Shakespeare. Imagineu-vos, per un sol instant, posar el boli arran de la pàgina de blanc, el dit arran de tecla davant la pantalla de l’ordinador, i sentir en aquell precís instant la ploma latent de Shakespeare tremolant i empenyent-te, envant i enrere. Has d’escalar una muntanya tan alta, la més alta, potser, de la història de la humanitat, i ets tan sols al peu, al principi, ni tan sols al camp base, encara. No t’has ni aclimatat i no hi ha cambra hiperbàrica que et prepari. Però, alhora, l’ombra d’aquest geni, i de desenes d’altres en aquesta llengua insigne, t’acompanyen, t’alenen a l’oïda que poden arrecerar-te en l’intent, que no estàs sol, i, talment com a la vida mateix, pots repenjar-te en ells perquè els teus primers passos siguin rectes i comencis a balbucejar una veu que més tard podrà sonar sola.
En resum, que escriure en l’idioma de Wordsworth et col·loca una llosa immensament pesant sobre les espatlles i mentrestant et regala una tradició vastíssima, on tens per triar i remenar tant com et plagui.
També els espanyols podrien dir el mateix. Concebre una novel·la en castellà després de Cervantes pot semblar una temeritat, i certament ho és, malgrat que aquí disposes de nou d’una xarxa ben extensa i forta per caminar sobre la corda de l’equilibrista. La tradició, que has de copiar i conèixer per transcendir-la, t’atorga les eines necessàries.Potser per això una llengua i l’altra cuiden els seus homenots, més enllà de les paraules. Amb fets. I pressupostos. I cultura popular. I relectura constant de noms i obres referents, aquelles que forgen una societat culta i fins a cert punt lliure.
I els catalans? Doncs diguem que ho intentem, més de boca i centenaris que de calés i accions concretes. On és, avui dia, la preponderància de dos dels autors més importants del món a l’edat mitjana, Ausiàs March i Ramon Llull? Els revisitem, els ensenyem, els llegim, els reinterpretem prou? Són les nostres arrels més fondes i més insignes. Una saviesa imprescindible, que deixem marcir.
