L’horror

Només l’amor ens sosté, ens ajuda a aixecar-nos. L’amor és inseparable del dolor, en el qual tots ens sentim un aquests dies”, ha escrit el poeta Vicente Gallego. Ell va viure en primera persona, des de Catarroja, l’horror d’una apocalipsi desfermada, aquella que es relliga a aquest dolor, abans que l’amor sobrevingui, i mai més t’abandona. 

L’horror no té cap explicació, sura, creix, arrasa i s’esmuny per entre la devastació, deixa enrere un garbuix de tot que en realitat és un buit farcit de res, tones d’intimitat amuntegada vora els portals de la gent més humil, esclar, la que no veu passar el temps parapetada en un palau de corones. El veu, el palpa, arran de casa, al portal, al peu de la barana del balcó, en la pell ferida pròpia i la dels seus. Una mena d’infern així deu ser l’infern, quan els nostres amics i les persones que estimem moren, i moren de la manera més incomprensible, si és que hi ha mort comprensible. No.

Mai enlloc dels Països Catalans m’he sentit tan estimat i acollit com a València. Els meus germans valencians parlen el meu mateix idioma i fins i tot el pronuncien igual. O sigui que només podem entendre’ns, mirar el món des del mateix ampit esquerdat, aquell que et dona visió d’un univers fet de bellesa i de pobresa, de terra ferida amb cavallons, d’horta i arròs i música en veu baixa d’alegria. I a sobre tenen la mar i la llum de la mar, i ens la regalen a aquells que venim de la boira i del sol escanyador de l’agost en una terra quasi tan impossible com la seva.

Per això sé que triomfarà, i guarirà ferides, tot aquest amor que acumulen en el rebost de l’ànima, allà on recullen també, plec a plec, estrat a estrat de llot, el dolor dels seus segles, que s’han acarnissat amb el present i la memòria, un poble forjat per sobreviure a tot mal, contra tothom. 

Contra el govern de la Generalitat valenciana, que cal descavalcar en bloc, quan tot això es recondueixi. Contra Mazón, que ha d’anar a la presó. I contra qui calgui, ni que sigui a cops de fang i de sang no vessada, coagulada endins. Mai oblidarem. I tornarem de l’infern amb l’horror après, dins dels ulls, a les venes. No hi haurà ofec, per al nostre crit. Amb València. A València.