Cançó d’amor

Rellegeixo “La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock”, de T.S. Eliot. De tant en tant hi torno, inevitablement, cosa que és un dels valors de la poesia sobre altres formes literàries: sempre és allà, esperant-te per si hi vols entrar de nou, i amb matisos rejovenits i ampliats, aquells que et van donant l’experiència, l’edat. El poema, com millor sigui, i com més s’adapti a les circumstàncies de la teva biografia, millor sobreviu, millor t’acull quan t’hi atures per reposar. I el poema et regala més temps en el temps interior que ve després de llegir-lo que quan el llegeixes. El poema no té final, dins teu. La prosa, potser, funciona a partir d’uns paràmetres diferents, malgrat que els grans llibres cal revisitar-los. Doncs Eliot és una mar calma que sovint et crida, cant de sirena que sí que cal sentir i seguir, perquè aparenta contenir-ho tot, i en no gaires versos. Sembla increïble, inversemblant, que unes ratlles que aquest senyor va escriure amb vint-i-pocs anys hagin saltat un segle sencer com si res, com si estiguessin concebudes aquest matí. Fins i tot tècnicament ho aconsegueix, en aquest prodigi de collage que barreja tradició i modernitat, avantguarda i classicisme, filosofia, religió i el detall més nimi del dia a dia, com el doblec dels pantalons d’un home gran o que puguis mesurar una vida sencera en cada cullereta de cafè. I el fum de la boira encara ve d’alguna banda i s’arrossega fins a la finestra, i s’hi queda, i s’hi adorm, mentre ens embolcalla. El que volen dir-nos, el poeta, el vers, la boira, és un consol, ni que sigui dolorós, que anem descobrint amb els anys. La bellesa sempre té temps de ser-ho.Com fem, doncs, per no caure avui mateix en l’anacronisme? Tot el que diem, vestim i veiem és pastura de les seves flames. Collim tan sols aquesta foto de la infància entre les mans i vegem-ho: som pura obsolescència, des de les ulleres de pasta fins al jersei que la mare et teixeix en silenci en el racó, en el balancí interminable. Tot el que sentim també s’esvaneix, mor, renaix i es regenera. El sentiment s’arrapa en un temps com una bandera s’esfilagarsa al so del vent de la nit.Ens demorem en les cambres de la mar, diu Eliot, mentre les onades van i venen, també en el pis que habites. Fins que callin les sirenes i sentim veus humanes. I ens ofeguem.