Ureña sota la pluja
Vaig conèixer Joaquim Ureña fa molts anys, gràcies a Juan Ferrer. Formàvem part del jurat de curts de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida i aquell sopar, i aquella llarga sobretaula al Cafè del Teatre, són instants que poden ser eterns. Hores que sempre recordaré. He conegut uns quants pintors al llarg de la meva vida. I us confessaré que no hi ha cap altre ofici sobre la Terra que contingui tan sonat per quadre quadrat. I us ho diu un poeta que ha bregat habitualment amb escriptors. Sonat en el sentit que es feia anar abans: algú que sembla no ser-hi tot, algú que sembla fora del món i que no troba la manera d’encaixar-hi. Però Ureña no. Ureña no era així, al contrari. Potser per la mateixa raó per la qual pintava. Els seus quadres semblaven anar cap a la realitat, no encapsular-la, o voler-la capturar, o fins i tot retratar, com es deia abans de la fotografia, o reproduir amb exactitud, com es deia abans del traç figuratiu. El seu hiperrealisme anhelava sortir de les cotilles espacials per fusionar-se amb allò que els ulls físics, i els de la seva ment, veien. Perquè Ureña no observava, no li interessava una vida canviant, sinó que veia, veia alguna cosa i aleshores posava en marxa el desig d’habitar-la, i que l’habitéssim nosaltres, atònits i bocabadats espectadors de la seva imatgeria. Amb els anys, vam seguir coincidint en saraus diversos i l’Ureña que havia conegut al voltant d’una taula, inserits tots dos en la nostra fal·lera pel cinema, continuava fidel a la vida: parlador impenitent, apassionat de totes les coses, sobretot les més petites, i algú que tractava amb una humilitat immensa la immensitat de la seva saviesa oculta. Tot, en ell, era natural, com l’essència aquosa de les aquarel·les amb què millorava el paisatge quotidià que tan sovint no percebem, i parlava i gesticulava com si aquell moment també mereixés marcar amb la seva empremta efímera el batec del temps. Qui experimenta així el present només pot estimar el present. Només pot compartir. Els seus ninots poblant la ciutat de la boira, que tant estimava i vindicava arreu, ens el recordaran mentre la passegem, distrets. Ell, com el Gene Kelly en el fanal vora l’Auditori, cantava sota la pluja, celebrava cada bri de llum, cada plec d’un horitzó íntim, parapetat del dolor en l’art, insubornable aspirant a la perfecció de l’ofici, de la vida, fins al final.
