El desembre congelat

El desembre és el mes més cruel. No tan sols pel sol absent, aquell que colpeja les bastides de boira des del seu no-res fet de bambolines, sinó per l’absència mateixa. Les absències que es presencien a la taula per Nadal, per Cap d’Any, per Reis. Les absències que no tornen a casa per Nadal, com al vell anunci, simplement perquè no han marxat mai i s’han quedat allà, difoses, com si no sabessin si instal·lar-se del tot o fugir cap al mai més. I el desembre és el mes més càlid, quan ets un nen. Sobretot per la promesa del pessebre, quan l’aigua pot ser aigua sent només una veta de paper de plata estripant la serradura i la santedat, i la puresa, i la inexistència del pecat, es presenten a casa igual que un parent llunyà que ha passat enterrat una guerra sencera i de sobte es desenterra. Torna a la vida i s’endinsa en la teva llar per explicar-te l’essència de la misèria, de la misèria humana, i t’ensenya els camins, com un riu de paper de plata, cap a la llum d’algun estel imaginat, que és el futur, o una mar invisible que existeix i que ens espera. Una mar que és la vida.I sent el mes de desembre el més cruel dels mesos, també pot ser alhora el mes més íntim, el que més a prop de tu es manifesta, perquè les cadires buides envoltant la taula parada igual que sempre mantenen la forma del coixí quan algú se’n lleva, com fa la llum del matí quan penetra en el quarto i es vessa, i toca, i s’arronsa fins que se’n va de nou, i malgrat tot es queda, ni que sigui en mode pols, per donar un relleu fantasma a les coses immòbils, que es mouen. Les cadires tenen el doblec de qui s’hi va asseure, un segle enllà, i si t’hi asseus tu notaràs la gèlida calidesa dels qui van viure i patir abans que tu perquè tu ara t’hi asseguis i hi visquis i no pateixis tant.I el nen que eres la nit de Reis, temorós i tremolant de fred a la cavalcada, insomne esperant que algú en l’insondable es recordi de tu, no caduca, es reverbera en tot, en les cadires buides, en la taula parada, en les veus de bombolles que s’han esvolat i que ara fermenten en un líquid esbravat que es transparenta, translúcid, com un record que inventes.I com deixar enrere el dolor, si el dolor és qui et deixa les ferides obertes, si et greixa el llagrimal perquè hi vegis millor, perquè hi vegis.