Lynchaments

Resa el tòpic cinematogràfic que a David Lynch o l’estimes o l’odies. Que no hi ha terme mitjà. Però permeteu-me que faci un gir davidlynchià i digui que jo sí, que l’estimo i l’odio alhora. La seva obra m’atreu amb un poder inclassificable i al mateix temps em repel·leix, com si em volgués lluny d’allà, en un altre planeta. Em fa fora. Suposo.. Suposo no, sé, que aquesta és per força una qualitat en qualsevol creador, un trepant que va perforant-te per bé o per mal fins a les entranyes, i allà es deslloriga el dolor, el dubte, el mal, la bestialitat de la carn en el seu estat més primigeni, i també les esperances, la llum pintada, usada, com mai abans ni després havies vist –prodigi últim de l’ofici après, interioritzat i evolucionat en constant eterna–. És per tot això que Lynch projecta una mirada única, unívoca, que mentre es manifesta va surant i expandint-se, s’esfilagarsa, i pot contenir-ho tot mesclat, no per capes sinó amalgamat, fins a fer un cine inextricable i indestriable. No hi ha fibres, tot és xixa.Perquè David Lynch era un bandarra, i els seus fidels seguidors també, esclar. Cal ser un bandarra per transgredir, per rebentar amb dinamita de la bona les fronteres del seu art, que tan adorava i coneixia al detall. I en el detall va ser sublim. Podia fer d’una càmera atansant-se a la cantonada d’un carrer anònim un transsumpte de l’horror absolut, de la buidor plena, com si algun infern que portes tu estigués prompte a assaltar-te i no i no i no, i no acabés de fer-ho mai. I allà estava la teva pròpia amenaça, fiblant l’existència a cada instant. Lynch linxa l’espectador, el fulmina sense que parem compte en el procés. Qualsevol reflex de la raó ja mor en el part. Vivim en ell com en una passió folla.

I, tanmateix, sabia narrar com pocs. Narrava i mentrestant falcava, com una destral en el glaç, un doblec per fer-nos trontollar, mentre sentim un aire al clatell que no sabem d’on prové. Segurament d’algun dels seus personatges simbiòtics, deliris d’una ment diàfana i meditativa, com l’home misteriós, malson suprem dels meus malsons, de Carretera perduda, un dels trastorns més pertorbadors mai filmats. Els seus ulls des de dintre, a dintre, reverberen en cada nova onada de directors, des de la seva mar de fons de la inconsciència, des de la nostra més íntima. Sí, Lynch, t’estimo i t’odio alhora, malparit. Vine.