Un diumenge qualsevol

Mon pare es deia Josep. Però per desgràcia, o per fortuna, tothom li deia Pepito. Aquest era un nom prou comú fa un segle, quan al meu país es prohibia arreu o no s’ensenyava enlloc la meva llengua. O simplement no es respectava els noms que es pronunciaven a les cases. El Pepito i jo anàvem cada quinze dies el diumenge a veure el Lleida al Camp d’Esports. Eren temps difícils per anar a viure el teu equip, que militava a la segona divisió B de torn, en el territori de la reserva índia de Catalunya, els sequers inhòspits i emboirats del Ponent. Els culs sobre la pedra del Gol Nord, ens demoràvem en els petits detalls dels nostres herois bregadors ran la gespa malalta, un regat inesperat, una falta directa que sorprenentment, amb un oh general, superava la barrera rival, una cama que algú, a primera fila de General, deixava anar vora la calç de la banda per interrompre la incursió de l’extrem forà, l’insult sonor “àrbitre!” a l’àrbitre en el no-res decaient en la tarda, com si aquell mot fos el pitjor que es pot dir a algú mai. Arribàvem a la grada després d’haver descarregat als murs de les lamentacions de la latrina líquids i frases expertes, sobre l’esdevenir del partit, també algun comentari passavolant de política, que mai es complien. Era una cambra fosca, molt fosca, on per moure’t en efecte el millor consistia a agafar-te al que tinguessis més a mà. Després, mentre cridaves a una identitat difusa, filla d’una il·lusió i néta d’anatemes heretats, cridaves també per una victòria, per un triomf sobre alguna cosa, ni que fos sobre un topònim desconegut. Mentrestant, la parròquia es posava còmoda damunt dels coixinets folrats de plàstic portats de casa. Un repartia ametlles, l’altre escudellava un porró de mistela. I el Carmelo Moncayo entrava en directe per la ràdio. Algú una vegada va agafar-li la bomboneta de butà que tenia per escalfar-se a la cabina per tirar-la a l’àrbitre, que se’n va salvar per mig metre. El futbol, el del Lleida, el del Barça, era la llengua de casa, de les poques paraules amb què no semblava indecent expressar una emoció. Com quan tornava del partit i la mare em ficava les mans sota l’aigua calenta del safareig, mentre renyava el Pepito per no haver-me posat guants. I ell em mirava de cantó, absent, mentre seia al sofà i encenia un cigarro de Winston. Encara, rere el fum, noto els seus ulls com m’observen.