Banderetes

La gala dels premis Goya de dissabte passat va ser la darrera entrega de tot allò que una cerimònia no ha de tenir. No tan sols per la desmesuradíssima llargada de l’esdeveniment, en el qual els discursos semblen no estar pautats rellotge en mà, com fa Hollywood, sinó pels habituals desgavells tècnics i els criteris ambigus de l’Acadèmia. També per la manca absoluta de dicció, de construcció d’un discurs mínimament coherent, de la majoria de premiats, actrius i actors inclosos, que se suposa que tenen la llengua com una de les eines principals del seu ofici. Sort n’hi va haver d’Aitana Sánchez-Gijón, una dama, i de Richard Gere, un cavaller, que van embastar discursos ben formulats, carismàtics i interessants, el segon a pèl, improvisant sense telepròmpter, la qual cosa denota cultura i molta carrera, qualitats que haurien d’atresorar les estrelles.No hi van faltar, d’altra banda, les recurrents referències de torn a qüestions polítiques i morals diverses, en un context que no trobo que sigui l’adequat per fer-ho. Agrair i parlar de l’obra que t’ha encimbellat, sí. Etzibar moralines, accelerades i barates, no tant. Els eslògans és millor deixar-los per a altres plataformes, sempre que estiguin ben cuinats i ben expressats. On era, doncs, la progressia cinematogràfica espanyola sobre la qüestió catalana quan la democràcia havia de parlar?El cas es repeteix ara amb Karla Sofía Gascón, de qui tan sols se censuren els tuits racistes que supuren odi contra els musulmans i els negres. En cinc anys aquesta dona, aleshores en transició, va piular que “l’islam s’està convertint en un focus d’infecció per a la humanitat”, que George Floyd era “un drogata estafador” i que la gala dels Oscars –recordem que està nominada per Emilia Pérez– sembla “un festival afrocoreà”. Però ningú critica els missatges catalonofòbics de l’actriu d’Alcobendas. Com ha succeït manta vegades en aspectes similars en el passat per part de polítics, escriptors i periodistes. Les repúbliques, la democràcia, es veu que es defensen segons es vagin allargant els principis, d’una esbalaïdora ductilitat, i segons vagin a parar els finals, les finalitats. I el fals postureig, sempre a recer d’interessos personals, campa per lliure per xarxes i mitjans. Com una mort de la intel·ligència, de l’elegància i de la bona fe.