El nou món
En una gala més aviat tediosa i mancada de qualsevol escarafall, sense estirabots remarcables, que són els que al capdavall posen una mica de salsa a l’assumpte, els Oscars van anar passant sense pena ni glòria l’un darrere l’altre, per arribar a les sorpreses finals. Posem la cursiva perquè aquestes conjuntures, més o menys, cada any són les mateixes: sovint, per descart invers, s’acaba emportant l’estatueta tan preuada aquell que se la mereix mig mig, aprofitant un tetris al voltant que inclou altres interessos més enllà dels estrictament artístics. Seria el cas, per exemple, d’aquesta Anora, la triomfadora de llarg de la nit de les nits, que va agafar l’embranzida que els darrers temps ha emprès l’acadèmia del cine americà per pujar dalt de tot de l’onada i ja deixar-se endur pels vents favorables. És evident que Hollywood és un mirall de la societat que l’alimenta i, en aquesta tessitura, només cal que faci com sempre ha fet: mirar les circumstàncies actuals i adaptar-s’hi. Perquè, ras i curt, en el fons és pura indústria. De fet, és LA indústria, una de les més longeves ja de la humanitat. I sap com poques no tan sols reflectir les ànsies, les pors i les esperances dels éssers humans del moment, sinó també fagocitar tot aquell altre cine que se li escola entre els dits i pot fer-li ombra en el present i futur. Per això encimbella, com qui no vol la cosa, The Brutalist, una pel·lícula que el mateix Adrien Brody –magnífic actor, però no sé si per tenir dos Oscars a la vitrina de casa– va qualificar d’“independent” (deu milions de dòlars de pressupost és ben poc segons com es miri i qui ho miri). Hollywood s’adapta, doncs, a aquest delirant univers líquid en el qual tot es barreja i tot val, sense perdre el glamur i la pàtina amb què es pinten els somnis, a pesar que en aquesta darrera edició vam trobar a faltar multitud de figures de pes.
En la transformació de Hollywood també hi ha la implacabilitat cap a certes actituds i el buit que van fer a l’espanyola nominada a millor actriu va ser honorable. Qualsevol pot expressar opinions públiques, però no si menystens, insultes o manipules. Un “perdó”, i n’hi ha de regis, no val. Les teves accions, les teves paraules, tenen conseqüències, siguis qui siguis, malgrat que el món en què vivim sembla avui dia sostenir el contrari. Se’n diu ser persona.
