L’alba sense nit
F a 25 anys vaig guanyar el premi Màrius Torres. 25 anys són molts. Mitja vida, en el meu cas. O tota la meva vida adulta. Aquell llibre es deia La nit sense alba i va publicar-se a la col·lecció Els llibres de l’Escorpí, a Edicions 62. Sortir entre aquella plèiade de noms històrics va ser una fita que encara ara em fa vertigen. Que et remunerin i et reconeguin el teu ofici és un pas imprescindible per seguir avançant i aprenent, perquè es tracta d’un ofici que no s’acaba mai, sempre et sents novell. I és també una manera d’abandonar, com deia Valéry que cal fer amb un llibre que porta la teva signatura, uns poemes que altrament, si es queden al calaix, poden ser un llast que cada vegada pesa més i que pot acabar per bloquejar-te i enfonsar-te. N’he vist molts casos, i notables, al llarg d’aquests cinc lustres. M’emociona encara que aquell jurat d’aleshores tingués en compte els papers d’un jovenet a les beceroles, uns poetes que estimo i respecto: Pere Rovira, Joan Margarit, Miquel de Palol, Jaume Pont i Margalida Pons (que hi havia substituït Maria-Mercè Marçal, la prematura mort de la qual la literatura catalana encara no ha superat, com una ferida perennement oberta). Recordo que el lliurament dels premis es va fer coincidir amb la Nit de Santa Llúcia, que aquell 99 es va celebrar a Lleida, lloc al qual la més important de les vetllades literàries a Catalunya mai més ha retornat.
Demà dimecres, a les sis de la tarda, els guanyadors lleidatans, de naixement o d’adopció, del Màrius Torres de tots aquests anys direm versos a l’IEI, que ha tingut l’admirable pensada d’ajuntar-nos per aquest motiu. Andreu Vàzquez, que fa poc que ha desembarcat a la direcció de l’entitat, demostra cada dia que amb idees bones, grans o petites, i voluntat política es poden emprendre accions que cerquen cultura, identitat, territori i excel·lència. Lleida ciutat, la de Màrius Torres, la meva, ha estat sempre terra d’acollida per als i les poetes.
Quan em trobo antigues coneixences, alguna segueix preguntant-me “encara escrius poesia?”. No he entès mai aquest adverbi aquí. La poesia és la meva vida, és el que faig i em significa. No és cap fal·lera perpetuant cap adolescència. És l’amiga fidel, que t’acompanya i no et traeix, fins i tot quan sembla que ha marxat. Però torna. I des del principi em dona llars, felicitat i esperança.
