La vanitat dels tuits

Tot i que sóc del parer que la formació del pensament crític exigeix privadesa i diàleg amb un mateix, no nego el fet que l’arribada i ampliació de les xarxes socials van canviar la forma de comunicar per sempre. La rapidesa amb la qual ens assabentem dels grans titulars de les notícies més destacades del dia, constantment compartides per contactes o amics, és evident. Les xarxes socials són, en molts sentits, el mitjà més eficient per establir canals de comunicació amb la ciutadania, difondre valors, detectar tendències socials, o assolir objectius polítics.

Una de les conseqüències fruit d’aquesta revolució és que la cerca per algun polític frustrat de la màxima repercussió en sols 140 caràcters, pot incentivar l’enginy però també aviva les vanitats, l’exhibicionisme i l’exaltació en la conversa pública. Un segon inconvenient és que implorar adhesions immediates, és més procliu a l’insult que al matís, i el du a creure que té la raó en tot, i sense necessàriament saber de què parla estén rumors que no són veritat o adora falsos mites per sentir tan sols el ressò de la seva veu. Res a veure amb el debat positiu de molts bloguers, tuiters, instagrammers o youtubers amb centenars o milers de seguidors que tenen la capacitat d’interactuar amb els usuaris i on el seu poder d’influència complementa o fins i tot competeix, forçant les agendes dels mitjans de comunicació tradicionals.

En un entorn de col·lapse de la confiança, i amb la creença creixent que molts líders polítics no només són corruptes o estúpids, sinó que estan mancats de l’habilitat de decidir, Internet s’ha convertit en l’espai ideal per a l’activisme, on el poder d’influència d’uns i altres no rau estrictament en nombre de seguidors, sinó en el fet que la seva audiència presti atenció als seus continguts de forma desinteressada perquè han trobat en aquesta persona credibilitat. És cert que les xarxes ens han obert una nova cultura i manera de fer les coses. Si bé a la fi, l’ofici fa el mestre, resa la dita, i el periodisme, que no és altra cosa que fer de la realitat notícia, és alguna cosa molt diferent a fabular fent un tuit amb el molt o poc seny que a un li hagi donat Déu.