Veïns amb ocupes

Malgrat que tota ocupació d’un immoble està tipificada com a delicte per usurpació de béns, i per tant els qui ho fan assumeixen les conseqüències jurídiques dels seus fets, voldria diferenciar entre diversos tipus d’ocupes.

El primer perfil són els okupes amb k, que es consideren membres del moviment okupa de finals dels anys 80 i que ho fan per ideologia qüestionant la funció de la propietat privada de la societat.

El segon perfil, el protagonitzen famílies que han estat desnonades i que, per pura necessitat, busquen un sostre on poder viure (sovint, el del mateix pis del qual han estat llançats, ja que queda buit perquè el banc no el posa al mercat).

El tercer perfil de l’usurpador d’habitatge i un negoci lucratiu per aquests grups organitzats és una nova modalitat d’ocupació: els pisos buits de les entitats financeres rebentats a puntades de peu, per persones que procedeixen d’altres municipis, fins i tot de l’estranger, amb antecedents policials i que no acudeixen als serveis socials. En virtut del mandat constitucional, són els poders públics qui han de solucionar el problema i facilitar l’accés de tots els ciutadans a una vivenda digna. El mateix mandat que tenen de protegir el dret del propietari de gaudir i disposar lliurement de la seva propietat. Per tant, hem de ser ferms a reclamar el dret a l’habitatge per a tothom, però també hem de ser ferms a defensar aquells que es senten desemparats, que veuen ocupada la seva propietat o que pateixen les molèsties provocades pels ocupes. Per als ciutadans, una cosa és ocupar de forma pacífica un habitatge abandonat i, una altra, expulsar d’una casa a la força el legítim propietari, utilitzant la violència, o causar greus problemes de convivència i seguretat en les comunitats de veïns afectades. Fent de l’ocupació una forma de vida i, en moltes ocasions, fins a un negoci. La Regidoria de Polítiques per als Drets de les Persones i l’Agència de l’Habitatge, amb les instàncies judicials i forces i cossos de seguretat, hem de treballar coordinats i donar una millor resposta a les víctimes d’aquesta problemàtica. Seria un error pensar que podem resoldre-ho tot només des de la via policial, amb manifestacions, o estigmatitzant col·lectius.