Versos comestibles

Travesso en AVE quasi tota la península fins a Màlaga –mil quilòmetres des de Lleida però menys de cinc hores de viatge– per veure una exposició al nou Museo Ruso que porta per títol 'Chagall y sus contemporáneos'. M’encanta Chagall i em serveix de pretext cultural per a una breu escapada, però em sento una mica decebut, per no dir estafat: una dotzena d’obres primerenques del pintor de Vitebsk i una trentena signades per uns contemporanis no gaire coneguts. A sobre, el quadre escollit per il·lustrar el cartell ja no és visible, cedit des de fa uns dies a una altra exposició, quan falta encara una setmana per clausurar aquesta. Ho trobo una descortesia per als visitants que hem picat l’ham.

Sort que de museus n’hi ha per dar i per vendre, a la capital de la Costa del Sol: Picasso, Thyssen, Pompidour i un altre acabat d’inaugurar al gran edifici de les velles duanes que deu haver costat una milionada i no saben com omplir –mentre aquí fem mans i mànigues per encarrilar el Morera–, on per cert tenen penjada una marina justament del lleidatà Jaume Morera, titulada 'Costa de Santoña'.

Això sí, l’esmentat Museo Ruso, que ocupa una antiga fàbrica de tabacs, compta amb una ben nodrida botiga de records i llibreria, en la qual em firo un petit volum de memòries del mateix Chagall, pulcrament editat per Acantilado en 2012, que aprofito per empassar-me al tren de tornada. L’home escrivia com pintava, una mica desgavellat, a còpia de pinzellades coloristes, amb un resultat oníric, ple de simbolismes personals. Aquestes pàgines tenen el mateix sentit que una superfície pintada, admetia al final del text, datat a Moscou en 1922, just abans d’exiliar-se (moriria a París en 1985).

Rememorant una estada juvenil a Sant Petersburg, explica que hi passava tanta gana que llegia els menús a les portes dels restaurants com si es tractés de poemes. Ho entenc, perquè també m’ocorre, no tant per famèlic com per gastrònom diletant. Prenc, per exemple, la carta de plats de la recomanable Casa Masover de Buira i començo a lletrejar –en realitat paladejar–les successives referències com si fossin versos: “Terrineta de fetge d’ànec micuit al patxaran i melmelada de gerds, / raviolis de foie al pesto amb camagrocs, / canelons amb crema de carreretes, / crema de moixernons amb verduretes i escamarlans...”