Tuits de ses senyories

La llista dels set pecats capitals (luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, supèrbia i enveja) va ser redactada en el segle VI pel papa Gregori I com una manera de facilitar als primers cristians una relació entenedora de quines eren les principals faltes en què podien incórrer els mortals.

Aquesta llista és de fet una elaboració o simplificació de la qual va establir el monjo georgià Evagri del Pont en el segle IV, coneguda com els vuit pensaments diabòlics: gola, fornicació, avarícia, dolor/desesperació, ira, peresa, vanaglòria i supèrbia. Gregori I va subsumir el dolor i la desesperació dins la peresa, la vanaglòria dins la supèrbia, va substituir la fornicació pel terme més ampli de luxúria i hi va afegir l’enveja.

Els pecats dits capitals tenen la característica de resultar, en el moment en què esdevenen pecat, en autèntics handicaps per a la bona salut de les persones, i d’alguna manera també crec que ens permet d’explicar moltes coses de la situació política actual.

Dels set pecats capitals n’hi ha un especialment trist, l’enveja. El que preval en l’enveja és, la tendència a odiar tot allò que brilla en els altres. Considero que l’enveja és un indicador de mediocritat humana i de baixa talla personal, ja que trobo absurd establir divisions en funció del nivell econòmic, el tipus de professió, l’estatus social o la capacitat intel·lectual.

A la nostra ciutat, l’esquerra que alliçona té la tendència a avaluar-se per damunt de les mateixes capacitats, la qual cosa comporta certa competició amb grups afins a la recerca de major puresa ideològica, fins al punt que comencen a creure’s imprescindibles i moralment superiors. Em recorda més o menys com quan l’església catòlica havia de protegir els pobres, i per tant, es veien en la responsabilitat moral d’orientar-los.

Segurament són imaginacions meves però he observat que amb un discurs bonista, militants d’idees diverses volen introduir-se en la privacitat de cada persona des de la perspectiva de la superioritat moral.

Mentre ho intenten, l’individu envejós prem els ullets. Transmet una mena de fredor estranya, inquietant, i sap dissimular la frustració quan no assoleix els seus objectius miserables.