Programa de vida

Vaig

trobar molt encertada la glossa de Lorenzo Plana, al suplement cultural

DiS

d’aquest diari, amb data 24 de febrer, del darrer llibre de Josep Maria Nogueras,

Avanzar

, editat a Sevilla per La Isla de Siltolá. Un volum breu, concís, intens, més commovedor que no pertorbador. Escrivia Plana: “La principal virtud de este libro peculiar, amplio, lleno de amor, es que se ofrece al lector casi mansamente, sin que este lo note”. Els seus poemes “ligeros de equipaje”, certament amb regust de Machado, i no obstant l’aparent lleugeresa, “conscientes del peso de todo”, no contenen esquerdes ni drames, conclou el crític, “como si el poeta hubiera pactado la paz con el mundo”.

Aquest poemari en castellà ratifica i complementa la visió tranquil·la, positiva, essencial, rica en la seva senzillesa, de la vida humana –o almenys un ideal de vida–, exposada ja per l’autor en el recent recull poètic en català,

Transparent

(Pagès). Un autèntic programa vital. D’una existència bastida sobre la biga mestra de l’amor. L’amor romàntic, l’amor paternal, l’amor al paisatge, l’amor a un quotidià anar fent assumit de bon grat. “Amar como quien ama / sabiendo que ya no habrá un dia más”. No calen grans gestes, ni aventures, ni èxits, ni riqueses, per assolir la plenitud personal. N’hi ha prou, per exemple, amb jugar al capvespre amb els nens mentre crema la llenya a la llar de foc. Pura felicitat domèstica, menestral, a l’abast de molts. O amb la litúrgia de contemplar de nou el naixement dels primers brots als arbres del jardí, un matí diàfan. És tot el món que ens somriu, en la rama d’ametller carregada de flors blanques que s’endú el nostre fill a l’escola. O en el cant de l’ocellada que sentim tornar des del llit, a l’alba, comentada més tard amb la parella tot esmorzant, mentre observem “la muerte del invierno” a través de la finestra. O en la pluja que ens entretenim a mirar com cau, just després d’acabar de segar l’herba del pati.

L’exercici panteista de confondre’s amb l’entorn. De fondre-s’hi. Fins a abdicar d’un mateix. “Habito en el vacío. / Y yo ya no soy yo”. Avançant, com suggereix el títol, pels camins que hem après a estimar, amb l’esperit lliure, sense ni por a ensopegar ni a no deixar petja, plens d’amor, com els núvols que viatgen sobre la pell dels mapes, “sin rumbo, sin ansia, con la calma que nos convoca más allá del horizonte”.