Cavall fosc de la nit

En la presentació al Cafè del Teatre, el passat 30 de maig, de Nit americana , d’Enric Boluda Martínez, inarte Enric Boluda-M Hût, l’alcalde de Lleida, en el gabinet del qual el poeta de la barba assíria o babilònica havia treballat un temps, va explicar l’anècdota d’un matí a primera hora que es van trobar pel carrer. El paer en cap, a la vista del ulls rogencs, injectats de sang, del seu col·laborador, li va preguntar si s’havia passat la nit escrivint. Doncs sí, li va respondre el funcionari eventual lletraferit, i el resultat d’aquelles vetlles líriques i febrils és aquest volum editat per Pagès, després d’una dècada dormint –el llibre sí, a diferència del seu autor mentre el confegia– el son dels justos, o més bé dels inèdits, al fons d’un calaix. Quina llàstima si no n’hagués acabat emergint –o despertant–, perquè els més exigents degustadors de versos s’haurien perdut una obra inspirada, madura, original i emocionant.

La nit americana adopta el títol, com el film La nuit américaine de Truffaut, de la tècnica cinematogràfica del Day for night , consistent a filmar escenes nocturnes durant el dia, emprant filtres blavosos. El professor i també poeta Xavier Macià, flamant codirector amb Àngels Marzo, després del brillant període capitanejat pel targarí Xavier Garcia, de la col·lecció Biblioteca de la Suda que acull aquest poemari alhora estrany i fascinant, hipnòtic i commovedor, que a l’acabar de llegir-lo et deixa l’ànim tan desassossegat com una nit sencera sense aclucar un ull, fa notar al pròleg que tot hi sembla bastit segons l’esmentat artifici: “la nit pel dia, la foscor per la llum, l’oblit pel record, el silenci per la paraula, la solitud per la companyia, la tempesta per la calma, l’angoixa per la serenor, el passat pel present, el caos per la forma...”

Avança la nit, diu el poeta, amb la “ferocitat atàvica que ens enquimera” (Dolescents ), mentre escoltem el “renill del Cavall Fosc que dispara el galop com un calfred” (Un sonet) i anem notant “la nostra ruïna al bat del temps” (Pètals), per adonar-nos de la mentida i la ferralla sentimental de la “nostra gran nit” ( ), si bé reconeixem com si fóssim un llit els molts anys que ens hi hem “sabut estimar” ( Inscripció ) i finalment podem donar per tancat el món perdut d’un amor amb la closca esberlada, quan tot “és a punt de tornar a començar” (Cant imperfecte amb tornada).