Roca, consol, refugi

La poesia

és una eina contra el dolor i la tristesa, un consol similar a la música, capaç de restaurar l’ordre interior, però la poesia no és la vida, afirma amb rotunditat Joan Margarit, que qualifica aquesta identificació com la falsedat més gran inventada pel romanticisme. La poesia no pot sorgir més que de la pròpia existència del poeta, continua l’autor d’

Estació de França

, motiu pel qual es veu incapaç d’anar-la a buscar en vides al marge de la seva, com faria un novel·lista. Alhora sosté que llegir no és descobrir, sinó reconèixer, de manera que mai no ha entès la lectura –i la cultura en general– com la percepció d’una novetat absoluta, ans com l’aflorament a la superfície d’alguna cosa que ja tenia dins. La voluntat de facilitar l’esmentat reconeixement en el lector que busca en els versos redempció o, si més no, refugi, exigeix referències explícites a llocs, colors, sons, persones, vivències, circumstàncies... Una aposta pel realisme que li impedeix de ser un poeta críptic de l’estil d’un Foix o un Celan. I ho explica: “Si el poema és bo, la persona que el llegirà, aliena naturalment als fets concrets, n’hi reconeixerà misteriosament altres de seus i podrà fer-los servir com a tauló de salvació d’una manera semblant a la meva”.

Consideracions que podem compartir els partidaris d’una narrativa que es limita a maquillar o recrear esdeveniments reals, a elevar-los a la condició de literaris, allunyada de la fabulació, més fruit de la memòria o l’observació directa que no de la imaginació que s’acostuma a atribuir als escriptors, no sempre justificadament, i que Margarit formula en el seu llibre de records d’infantesa i joventut

Per tenir casa cal guanyar la guerra

, editat fa poc per Proa. Rememoració en prosa de les peripècies vitals del futur arquitecte i home de lletres, començant pel retrat dels avantpassats, analitzades des de l’òptica actual com a elements que han inspirat, influït o es troben reflectits a la seva prolífica producció poètica. Radiografia d’una societat i una època, aquella postguerra en blanc i negre tan

sòrdida

, freda i devastadora. Amb arrels familiars a l’Ametlla de Mar, a Castellbisbal i a Sanaüja, un Margarit que acaba d’assolir la vuitantena confessa que l’origen segarrenc ha sigut per a ell el més determinant, “la roca a què, en endur-se’m la riuada del temps, m’he pogut agafar”.