El bagul de Pessoa

Fernando

Pessoa va residir els darrers quinze anys de la seva vida en una casa de veïns de la lisboeta rua Coelho de Rocha, que acull actualment un museu dedicat al seu més il·lustre inquilí. La façana apareix tota esgrafiada amb frases o versos del mateix prosista i poeta. En un jardinet del darrere, s’hi ha construït una estructura de ferro i vidre per albergar un petit restaurant. A la planta baixa hi ha la recepció i una botiga on venen llibres en diferents idiomes, inclòs el nostre, de o sobre Pessoa –m’hi firo una antologia d’aforismes extrets dels seus textos– i records de viatge amb la seva silueta inconfusible com a protagonista gràfica, ja sigui només del cap amb les ulleretes, el bigoti, el llacet i el barret d’ala ampla característics, ja sigui de cos sencer amb la gavardina que duia en les seves llargues passejades (d’aquest seu últim domicili fins al cafè d’A Brasileira hi devia posar almenys tres quarts d’hora, a bon pas, encara vint minuts més fins al restaurant Martinho da Arcada). A un costat del vestíbul, una biblioteca reservada als estudiosos, amb milers de volums de temàtica pessoana. A l’altre, una sala diàfana de dos nivells on s’exposen diversos retrats de l’escriptor, entre els quals un colorista oli pintat pel seu amic Almada Negreiros. Al segon pis, s’hi reprodueixen la sala i l’habitació del reduït habitatge que ocupava, servint-se de mobles originals que s’han pogut conservar i d’altres fabricats a l’efecte, com el famós bagul de fusta clara d’on, un cop mort el seu autor, es van anar extraient nombrosos manuscrits en fulls rebregats que han acabat conformant una obra dilatada i diversa, així com la calaixera sobre la qual acostumava a escriure, dempeus mateix (el 8 de març de 1914, pres d’un èxtasi creatiu, més de trenta poemes d’una tirada).

Enterrat en 1935 al proper Cemitério dos Praceres –dels plaers, quin nom per a un cementiri!–, just mig segle després, reconeguts ja els seus mèrits literaris, en traslladarien les despulles al claustre bellíssim del monestir dels Jerònims, sota un túmul vertical de marbre gris, al peu del qual no falta mai una flor, on consten inscrits els apropiats versos inicials de

Lisbon revisited

, que transcric en la versió catalana de Joaquim Sala-Sanahuja: “No: no vull res. / Ja he dit que no vull res. / No em vingueu amb conclusions! / L’única conclusió és morir.”