L'estranger

El 5 de juny

de 1863, en una carta a la seva mare, Charles Baudelaire manifesta que se sent com un estranger al món i als seus cultes. Una sensació d’estranyesa o alienació que es fa extensiva a bona part de la seva biografia i de la seva obra, tal com es desprèn dels escrits de caràcter personal i la correspondència particular aplegats al volum que acaba d’editar Proa,

El meu cor despullat

, a cura de Pere Rovira, responsable de la tria i la traducció, saldades les dues amb nota molt alta, reprenent l’experiència de traslladar a la nostra llengua els versos de

Les flors del mal

, una vintena de les quals disponibles a l’antologia de poetes de l’hexàgon

Jardí francès

, que el 2016 li publicava l’editorial lleidatana Pagès.

L’escriptor parisenc inspira el títol d’

en un comentari del seu admirat Poe, tal com sosté Rovira en un pròleg didàctic i profund, en què entre altres observacions pertinents afirma que a les pàgines que segueixen hi trobarem “una exposició de les pors, les aprensions i els remordiments de Baudelaire”. Llegir els apunts, sovint en forma d’aforisme, i els textos epistolars d’aquest autor recollits en el llibre, continua el prologuista, ens ajudarà a entendre més la seva intimitat, per bé que de vegades les opinions que hi expressa ens poden causar avui dia “una certa irritació”, a la llum de la sensibilitat contemporània en determinades qüestions socials, morals o ideològiques.

Opinions certament “despullades”, a cor obert, que no superarien els mínims controls de l’actual correcció política, sobre l’amor (que compara a una tortura o una operació quirúrgica, amb un botxí i una víctima, un “joc espantós, en el qual és necessari que un dels jugadors perdi el govern de si mateix”), sobre les dones (que considera vulgars i abominables, tret de sa mare, és clar), sobre política (“No hi ha cap altre govern raonable i segur que l’aristocràcia”), sobre la fe catòlica (“Espanya posa en la religió la ferocitat natural de l’amor”), sobre literatura (“Sigues sempre poeta, fins i tot en prosa”), sobre la seva pròpia actitud individualista a la vida, no exempta d’elitisme, que equipara amb el dandisme (“El dandi ha d’aspirar a ser sublim ininterrompudament; ha de viure i dormir davant d’un mirall”, potser perquè “ser un home útil sempre m’ha semblat una cosa repugnant”). Diumenge vinent parlaré de les cartes, també força interessants.