La pluja imprevista

Josep Maria Nogueras

em prescriu

Torna la pluja sobre nosaltres

, de Jordi Pujol Nadal, premi Jordi Pàmias 2017, que assaboreixo a petits glops com una copa de licor aromàtic i reconfortant en una tarda plujosa. Em refio de les recomanacions de l’amic Nogueras, amb qui comparteixo gustos literaris, una certa sensibilitat a l’hora de llegir i d’escriure, i aquest cop també l’he encertat fent-li cas.

Jordi Pujol Nadal, informa la solapa del volum editat per Pagès, és un barceloní de naixença (1975) i badaloní d’adopció, filòleg, dinamitzador lingüístic i crític musical. Aquest és el seu tercer recull de poemes, integrat per un centenar d’haikús, aquelles composicions d’origen oriental capaces d’evocar en només tres versos imatges d’una gran intensitat emocional, inspirades normalment en el paisatge o en algun fenomen de la natura. En aquest cas, el fil conductor és la pluja. Bé, la pluja i l’amor. Un joc de metàfores sensitives que l’autor conjuga de meravella. Una lectura deliciosa que et deixa el cor assaonat.

“Borden els gossos/als afores del poble./Ve la tempesta”, adverteix el poeta. “Un vent ferotge/fa voleiar la roba./De què m’avisa?”, confirma el presagi de l’aiguat imprevist: “Gotes al vidre./Sempre torna la pluja,/quan menys t’ho esperes.”

Una maltempsada més simbòlica que real: “Sona el telèfon. Torna la pluja/sobre nosaltres.” El xim-xim esdevingut música trista en tornar a casa, on tractem d’aixoplugar-nos del xàfec metafòric amb melodies potser encara més depriments, però balsàmiques, posem que Erik Satie: “Al tocadiscos,/ el so trist d’un piano./Notes de pluja.” O bé Coltrane, Stan Getz o Coleman Hawkins: “Al tocadiscos,/ el so daurat d’un saxo./El jazz que cura.” Sense descartar el sopluig que ofereixen els llibres, que potser sí que envelleixen, coberts de la pols als prestatges, però no pas les paraules que contenen. I sobretot l’amor protector: “El teu somriure:/un lloc on resguardar-me/de tanta pluja.” Mentrestant, al defora, borda un gos com la mort, sempre a l’aguait. La mort del pare, l’olor del qual queda per tota la casa quan ell ja no hi és. La mort de la passió romàntica, que s’ha assecat com l’herba de davall del banc on seien els enamorats: “Com t’ho diria?/L’amor és una porta./S’obre i es tanca.” Resumint: “Aquesta vida:/ un laberint efímer/de sol i pluja.”