Dones de tinta

Arran

d’una exposició de “treballs de senyora”, concretament brodats, Dolors Monserdà escrivia l’any 1879 a la revista

La Renaixensa

un article que començava: “Des que Jesucrist derramà sa divina sang per redimir la dona, de lluita en lluita, de vicissitud en vicissitud, s’ha lograt alcançar que se li reconegués sa supremacia en les virtuts domèstiques, son bon acert en la direcció de negocis que estan a son càrrec, i s’aptitud per a aprendre en les càtedres los estudis...” Aquella ponderada denúncia de les condicions laborals de les cosidores és el primer dels textos de l’antologia

Dones que surten del paper

, subtitulada

Periodistes catalanes que expliquen un país

, triats per la professora Elena Yeste i el periodista Francesc Canosa, “explicador de coses”, en una acurada edició de Fonoll. Aquelles primerenques col·laboradores a la premsa de Catalunya entre finals del segle XIX i l’any 1936, que sumant esporàdiques i de plantilla serien més de cent, conformen amb els seus escrits un retrat interessant, sovint divergent del punt de vista masculí, de la societat catalana del seu temps, així com de la seva evolució ideològica, amb una atenció especial al canviant paper de la dona en els diversos àmbits polítics i professionals.

La llista dels noms ressenyats inclou algunes escriptores conegudes per la seva obra narrativa o poètica com ara Víctor Català, Anna Murià, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda o Teresa Pàmies, al costat d’altres que van limitar la seva activitat literària a diaris i revistes de caràcter generalista o bé adreçades de forma específica a les lectores (de 1846 fins a la guerra civil es comptabilitzen un centenar de publicacions femenines). D’aquestes últimes opinadores, els antòlegs destaquen les reivindicacions per part de Maria Josepa Massanés de l’educació igualitària per als dos sexes, de Carme Karr sobre el dret a vot de les dones o de Llucieta Canyà amb relació a les pageses (centrada en la figura de Júlia Sittler, propietària de l’extensa finca agrària de les Cases de Barbens), a més de la feina ingent duta a terme per periodistes de raça com ara María Luz Morales, pionera de la crítica cinematogràfica que el 1936 seria directora del diari

La Vanguardia

, Anna Maria Martínez Sagí, corresponsal de guerra a la columna Durruti i directiva del Barça, o Irene Polo, autora de reportatges atrevits sobre els banys de mar, els miners, els analfabets o els feixistes de primera hora.