Entre dos dilemes

El dilema inicial

de

L’única història

, la novel·la de Julian Barnes editada en català per Angle, és si resulta preferible estimar molt i patir molt o bé estimar poc i patir poc. El lector es pot preguntar si hi cap l’opció –una tercera via– d’estimar molt i patir poc. L’autor ho descarta amb una nova pregunta: qui pot controlar quant estima? Amb el corol·lari d’una sentència lapidària que tanca el debat: si es pot controlar, no és amor.

Barnes insisteix: tots podem haver viscut diverses històries amoroses al llarg de la nostra vida, però només una mereix ser explicada. Històries que han acabat bé, històries saldades amb fracassos (la majoria). Parelles que potser ja no se suporten però encara es mantenen juntes perquè fa temps van viure la seva pròpia història d’amor. Sobretot quan es tracta del primer amor, aquell que et determina l’existència per sempre. També les relacions sentimentals posteriors, sigui per eclipsar-les, sigui per fer-les semblar millors. Però molts amants tot això no ho tenen en compte i s’imaginen que cada cop tornen a posar el comptaquilòmetres a zero. S’equivoquen, és clar.

El narrador d’aquesta història singular –com totes– i alhora corrent afirma no estar segur de la importància del seu context temporal, geogràfic o sociològic. No crec que el lector hi convingui, perquè justament el context –l’entorn concret, les circumstàncies particulars– és el que dóna sentit a la plasmació literària. Si totes les històries d’amor en el fons són iguals o intercanviables, per què fer-ne novel·les o pel·lícules o poemes? Ve a ser allò que sostenia Tolstoi al principi d’

Anna Karènina

: totes les famílies felices s’assemblen, totes les desgraciades ho són a la seva manera. Doncs amb els amors, tal vegada ocorre el mateix. La història –única o no tant– que el sagaç novel·lista britànic aborda en aquest seu darrer text de ficció no és gaire convencional, però tot i així avança fins a la meitat de forma bastant previsible. De sobte es torça i revela una situació oculta, amarga. La veritat no és amable, conclou el protagonista, que culpa els llibres que ha llegit de no haver-lo preparat per afrontar segons quins reptes, per aprendre a davallar per “l’escala de les decepcions” i conviure amb la ferida íntima que mai no cicatritza. Per resoldre el dilema final: la vida és bella però trista o la vida és trista però bella?