NOTES AL MARGE
Clavells de poeta
El fill de l’italià (Columna) va ser el llibre de ficció en català més venut aquest passat Sant Jordi. A part que el seu autor, Rafel Nadal, pugui ser encabit en la condició de mediàtic, conegut per un públic que depassa els límits estrictes dels consumidors més exigents de literatura de qualitat, participant habitual en tertúlies radiofòniques i televisives (on és dels pocs que paga la pena escoltar, no només per com s’explica sinó perquè introdueix arguments reflexionats que van més enllà de la repetició acrítica de comentaris obvis o consignes partidistes), o que l’obra en qüestió porti l’aval –de valor relatiu hores d’ara, ja sabem de fa temps com funcionen aquestes coses– d’un premi ben dotat com el Ramon Llull, el cert és que aquesta darrera novel·la de l’escriptor gironí presenta tots els ingredients per assolir l’èxit comercial: una trama basada en fets reals produïts en un marc històric tan llaminer per als lectors actuals com són la guerra o la immediata postguerra (en concret, l’estada de set mesos com a refugiats, en 1944, d’un miler de mariners italians a Caldes de Malavella), una petita dosi d’això que ara s’anomena autoficció, unes gotes d’intriga que mantenen viu l’interès fins a l’última pàgina a l’espera del desenllaç d’un episodi narrat des de diversos punts de vista (l’experiència i la traça del novel·lista aconsegueixen evitar que el relat pugui semblar en ocasions repetitiu), i sobretot una prosa de bon llegir, concisa, eficaç, que beu de la prolongada pràctica periodística de qui va ser director d’El Periódico, però que no defuig de tant en tant l’ornamentació gairebé lírica a l’hora de descriure un paisatge, una escena, un personatge o un sentiment.
Nadal presenta tots els ingredients per assolir l’èxit: trama basada en fets reals, autoficció, marc històric, intriga...
L’escriptura de Nadal excel·leix en molts trams del text, que d’altra banda denoten un elevat coneixement dels temes abordats i un gran treball de documentació, a través de papers o de testimonis personals, que després sotmet a un tractament literari, com ara quan narra de forma extremament realista el naufragi del cuirassat Roma o quan descriu els clavells de poeta com unes flors de vellut, amb l’elegància de les plantes més nobles i alhora els colors més humils, conreades per la protagonista, una pobra dona afectada per l’angoixa íntima pròpia dels desheretats que “neixen amb la derrota gravada a l’ànima i no poden fer res per deslliurar-se’n”.