Lleuger d'equipatge

La pel·lícula Dovlatov retrata l’angoixant societat soviètica a través de la mirada càustica, escèptica, derrotista segons els defensors del règim, del jove prosista rus d’origen jueu Serguei Dovlàtov, que s’acabarà exiliant als Estats Units en 1978. L’acció transcorre durant sis dies del 1971, a Sant Petersburg, aleshores Leningrad, en un context sociopolític marcat per la repressió, la censura i la falta de llibertats, en nom del progrés i la igualtat, que feien exclamar alguns dels personatges opinions tan crues com que “tot això és estúpid i horrible, i no s’acabarà mai”, o bé que “les autoritats neguen la realitat”, o encara que “una ment independent és avui dia una heroïcitat”. El mateix Dovlatov sostindria a La maleta que “l’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res”. El seu amic Ióssif Brodski, poeta llorejat amb el Nobel en 1987, igualment emigrat a terres americanes com a Joseph Brodsky, albergava en aquella època fosca i trista l’esperança de no viure gaire més, per estalviar-se el pretès paradís del proletariat. Dovlàtov s’ho prenia amb estoïcisme i humor, sovint humor negre, i amb moltes copes de vodka, fins a esdevenir un inadaptat. Escriptor vocacional, admirador de Hemingway, de qui absorbiria l’estil concís i directe, crític amb la tradició literària del seu país, malgrat explicar que la desgràcia més gran de la seva vida havia sigut la mort d’Anna Karenina i el fet que mai no deixaria d’escriure en rus, ni quan al final de la seva vida –breu, moriria als 49, alcoholitzat– algunes revistes de Nova York li van publicar una desena de relats que es feia traduir a l’anglès.

Pòstumament, han aparegut uns quants llibres seus, la majoria autobiogràfics, que l’editorial Labreu ha anat traduint al català, de títols tan lacònics com la seva adjectivació: La Maleta, Els nostres, La zona, El parc, L’ofici, La filial, El compromís, etc. Llegir-los crea addició. Me’ls vaig empassar quasi tots en un sol mes d’agost –no són gaire gruixuts–, ara fa quatre o cinc estius, manllevats de la Biblioteca Pública de Lleida.

Si n’hagués de recomanar un com a introducció, triaria La Maleta mateix: després de quatre anys d’arribar a Amèrica, l’autor troba al fons d’un armari la vella maleta de roba amb cantoneres reforçades amb què havia portat des de Rússia les seves escasses possessions, cadascuna de les quals li inspira una divertida narració.