La nit de les nits

L’escriptor i cineasta Éric Vuillard (Lió, 1968), del qual no fa gaires mesos ressenyava aquí el seu llibre anterior, L’ordre de les coses, guardonat amb el premi Goncourt 2017, en què relatava o més aviat recreava la connivència d’alguns grans empresaris alemanys amb el nazisme, ens ofereix ara una altra novel·la breu, titulada simplement 14 de juliol, que tenim la sort de poder llegir en català gràcies a la traducció de Jordi Martín Lloret per a Edicions 62, centrada en l’esclat de la revolució francesa, concretament la presa de la Bastilla succeïda en la data al·ludida al títol, de l’any 1789, i les setmanes anteriors que van conduir a l’aixecament popular contra la monarquia absolutista i l’ancien régime.

Vuillard no s’encara a la història en majúscules, tal com s’acostuma a fer, sinó narrant petites anècdotes quotidianes que no figuren als manuals però que criden l’atenció del novel·lista i són d’interès del lector corrent, perquè acaben aclarint esdeveniments capitals en el decurs de la humanitat, atès que l’aplicació exclusiva del gran angular emprat pels historiadors deixa al marge detalls rellevants que només poden ser observats i ponderats amb la lupa que en ressalta els detalls. “Als grans moments s’associen sempre episodis més lleugers, escabellats, com una respiració de l’ànima”, apunta l’autor, que té també la virtut de posar nom, ofici i procedència a un seguit de personatges anònims ben aviat oblidats però sense el paper dels quals no s’entendria tot allò que ha acabat passant. “Les coses s’han de considerar des de la multitud sense nom. I s’ha d’explicar el que no està escrit.”

El text, d’estil gairebé telegràfic i lectura vertiginosa, comença emmarcant els fets d’un estiu de sang i foc, de crits i planys, que marcaria el curs dels segles posteriors a França i al món, en la crisi del sistema per la fallida econòmica del país i la fam patida per la majoria de la població en contrast amb l’opulència dels reis a Versalles, el ball de ministres d’Hisenda incapaços de sortir-se’n i els primer avalots, fins la nit del 13 al 14 de juliol, que Vuillard anomena “la nit de les nits”, quan la gent del carrer s’apodera de les armes i es precipita el final de règim amb l’assalt a la fortalesa construïda per controlar el poble en ple París, símbol de l’opressió, a partir del qual res no tornarà a ser el mateix.