El foc dels purs

L’escenari de les converses podria ser el claustre o la biblioteca del convent de San Marco de Florència, o encara millor la cel·la del mateix Savonarola, prior d’aquella comunitat de dominics. Una cel·la que es pot visitar, en un extrem del corredor en què s’arrengleren les habitacions individuals on dormien els frares, sòbries de mobiliari però decorades amb frescos del beat Angelico. Una pintura mural per cambra, totes diferents, inspirades en escenes bíbliques. A la cel·la recreada de l’abrandat predicador, un crucifix de fusta, un estendard de lli amb la figura del Crist, obra del mateix fra Angelico, un quadre anònim de la ciutat al segle XV, una vitrina que conté cilicis, escapularis i diverses peces de vestir.

Les converses en qüestió, no pas reals sinó imaginades, uns “diàlegs extremament apòcrifs”, entre l’esmentat Girolamo Savonarola i el seu conveí Niccolò Machiavelli, articulen el nou llibre de Vicenç Villatoro, Massa foc, editat per Pòrtic. Un projecte literari que l’escriptor de Terrassa va estar covant setze anys, prenent notes, documentant-se, reflexionant, viatjant als llocs dels fets... Una feinada ingent amb un resultat òptim, perquè aquest original assaig amb ingredients, si no ben bé novel·lístics o de ficció, sí que almenys de fabulació o més aviat elucubració, aborda un període concret –finals del cuattrocento florentí– però introduint elements atemporals d’abast universal que permeten una lectura que implica l’actualitat, il·luminant episodis històrics recents, alhora que constitueix una dissecció de la naturalesa del poder, que és com dir la naturalesa humana, amb tots els defectes i virtuts.

La confrontació entre dos models polítics i intel·lectuals, equivalents a dues maneres de veure el món, d’entendre i practicar la religió, de governar... D’una banda, el radicalisme intransigent, fanatitzat, quirúrgic, de Savonarola, promotor de la República de Déu i del foc purificador, que desemboca en un règim teocràtic com tants d’altres coneixerem arreu posteriorment i en les fogueres de les vanitats (i que acabarà fatal). De l’altra, el realisme possibilista i escèptic de Maquiavel, que no creu sinó que dubta, capaç de distingir entre finalitat i mitjans, partidari del mal menor, que valora la vida i les satisfaccions que ens dóna. Cal que tot canviï, sentencia el primer. Depèn de per a què, objecta el segon.