Sense parió

L’esplendor de la Florència dels Mèdici, escenari d’uns ficticis –però possibles, forçant una mica les dates– debats dialèctics entre Savonarola i Maquiavel que fan de fil conductor de l’interessant assaig Massa foc, de Vicenç Villatoro (Pòrtic), es mostra en la fastuositat d’algunes celebracions com l’última giostra que va tenir lloc a la plaça de la Santa Croce el 29 de gener de 1475. Es tractava d’una justa eqüestre en què els joves aristòcrates lluïen les seves millors gales. La d’aquell dia va ser presidida per Lorenzo el Magnífic i hi va resultar guanyador el seu germà petit Giuliano, de 22 anys. La reina de la festa era tot just la seva amant, i segons males veus també de l’hereu –tot quedava a casa–, la bella Simonetta Vespucci, jove esposa de Piero Vespucci, retratada sovint per Sandro Botticelli (que la prendria com a model de Venus, la primavera, una de les tres gràcies i diverses marededéus d’alguns dels seus quadres més famosos). Del mateix pinzell de Botticelli havia sorgit la Minerva inspirada per Simonetta, present a l’estendard del referit campió del torneig, sota el lema en francès La sans par, és a dir, la que no té igual. Sense parió, en català genuí.

Tot això ho narra Poliziano en una de les seves stanze, emprant la llengua vulgar toscana adoptada després com a italià modern, però amb estil clàssic. I malgrat que aquell llarg poema èpic és un cant a la bellesa eterna, Simonetta mor de sobte als pocs mesos i Giuliano la segueix un any després, apunyalat en la conjura dels Pazzi.

Angelo Poliziano era escriptor i humanista, professor de grec i llatí (entre els seus alumnes, Miquel Àngel), traductor d’Epíctet, Plató o Heròdot, secretari privat de Lorenzo el Magnífic i tutor dels seus fills. Se n’ha comparat la poesia elegant i subtil amb la pintura de Botticelli. Nascut en 1454 a Montepulciano, ciutat aturonada uns cent quilòmetres al sud de Florència que domina les suaus ondulacions de la preciosa vall d’Orcia, i mort ben just quadragenari a la capital de la Toscana, la seva casa natal –cantonera, de pedra vista i portes apuntades- acull avui dia una botiga de vins nobiles que porten el seu nom, etiquetats amb l’efígie daurada del poeta. (M’hi firo una ampolla de Le stanze, en record de la seva obra magna, un rosso a base de cabernet i merlot, envellit 16 mesos en roure francès, vellutat com un vers renaixentista).