Evocació del trenet

Dinant

al Castell del Remei, Josep Vallverdú ens explica divertides aventures de la mili que ha recollit en un text encara inèdit. L’any 1945 s’incorpora al cinquè Batalló de Muntanya, establert a... Bellvís! De muntanya, a Bellvís, municipi amb un terme llis com una taula, en plena planúria urgellenca? Bé, es tractava d’un contingent desplegat allí per fer front als maquis, que a l’època efectuaven incursions bastant més avall de les comarques pirinenques. El jove Vallverdú s’hi desplaçava des de Barcelona, on la seva família havia hagut d’anar a viure pels antecedents polítics del pare, agafant el tren gran fins a Mollerussa i tot seguit el tren xic fins a la vila de les Sogues.

Arran de la conversa, recupero del lloc preferent de la meva biblioteca domèstica on guardo els seus llibres, l’aplec de records d’infantesa, adolescència i joventut titulat

Vagó de tercera

, primer dels tres volums memorialístics que li va editar Proa a finals del segle passat (aquest en concret data de 1996). En un capítol encapçalat per l’epígraf

Els trens petits

, el mestre evoca els entranyables ferrocarrils de via estreta desapareguts la majoria entre 1960 i 1970, a causa de la competència creixent de cotxes i camions. L’autor es pregunta per què mantenen avui dia un “encís tan marcat” aquells trenets. “Podem imaginar que precisament perquè ja no existeixen, com les gramoles, les tartanes o qualsevol altra peça de museu”, apunta una resposta ben plausible. Pura nostàlgia, per tant.

D’entre els carrilets –com solien ser designats– que enumera i descriu, un que li semblava particularment simpàtic era tot just el trenquet de Mollerussa a Balaguer, també conegut com el tren de la remolatxa, perquè va ser traçat amb l’objectiu primordial de transportar la bleda-rave que en aquells temps es conreava força a la plana d’Urgell fins a la Sucrera de Menàrguens, si bé admetia viatgers. “El recorregut del tren, sobretot a la tardor –rememora un poètic Vallverdú–, permetia la contemplació del paisatge del Pla exultant de color, especialment a les arbredes del canal on els arbres de ribera prenien les tonalitats més descarades, del vermell de sang al groc tènue, impossible de copiar per cap paleta de pintor. O uns ocres profunds i uns morats solemnes. Aquella contemplació, que també havia fet a peu, m’assuaujava. Per a mi aquell entorn era l’entorn de la pau”.