Alfonsina i el mar

Jo no sé per què cada estiu m’emporto a Cambrils una motxilla plena de llibres, per tan sols dues setmanes de vacances, encara que em passi tot el dia llegint, amb algun interval per refrescar-me al mar o a la piscina, si després tots els anys vaig a treure el cap a la llibreria de la plaça del Pòsit (una bona llibreria, a condició de no fer cas de les recomanacions pel meu gust massa comercials d’unes venedores convençudes que tots els clients som només esporàdics lectors de temporada sense cap interès per la literatura escrita en català o traduïda a aquest idioma) i m’hi acabo firant uns quants volums més, de manera que alguns dels que havia portat de casa han de fer el camí invers, de retorn a l’alta pila de les lectures pendents.

Aquest agost, en un dels seus atapeïts prestatges, m’esperava –perquè de vegades hi ha llibres que fa l’efecte que t’estan esperant només a tu, com obeint un designi sobrenatural i no el simple atzar– una antologia de poemes d’Alfonsina Storni, editada fa tres mesos a Granada per Valparaíso. Nascuda a Suïssa en 1892, emigrada de ben petita a l’Argentina, on la seva família regentaria un cafè a Rosario, ciutat no tan coneguda entre nosaltres per aquesta circumstància com pel fet d’haver-hi nascut, vuit dècades més tard, un tal Lionel Andrés Messi Cuccittini. Mestra i mare soltera, autora de poesia i teatre, el 25 d’octubre de 1938, a l’edat de 46, se suïcidava llençant-se a l’aigua, a Mar del Plata. La seva compatriota Mercedes Sosa recrearia aquest final tràgic en una bella cançó enregistrada en 1969, l’èxit de la qual ha contribuït sens dubte a popularitzar la figura i l’obra de l’escriptora, d’altra banda una feminista de primera hora, tal com demostra ja una de les seves composicions juvenils: “Hombre, yo quiero que mi mal comprendas, / hombre, yo quiero que me des dulzura, / hombre, yo marcho por tus mismas sendas; / hijo de madre: entiende mi locura...”

Impossible no sentir-se interpel·lat pel prec d’Alfonsina, mentre n’assaboreixes els alexandrins de tall modernista, assegut al capvespre a la platja, davant d’un mar com el que la va engolir, aquell mar en què ella s’imaginava dormint en un llit blau dins d’una casa de vidre ran d’una avinguda de madrèpores, i on un peix groc li portava un ram de flors de corall, mentre un pop li feia l’ullet i cantaven, balancejant-se, unes sirenes de nacre.