Cambrils, 1975

El poema es titula

Cambrils

, evoca l’estiu de 1975 i el llegeixo a la cambrilenca platja de la Llosa un capvespre d’estiu de 2019. Figura a l’epíleg versificat d’una obra en prosa,

Ordesa

, del poeta i novel·lista Manuel Vilas, nascut a Barbastre en 1962. Quatre anys més jove que jo –només– i, per tant, similars records d’infantesa i joventut, compartides vivències generacionals. Si fa no fa.

és un llibre estrany, aspre, dur, difícil de pair, que t’interpel·la i et mossega. O t’esgarrapa, més aviat. Et deixa colpit. Un llibre inqualificable o gairebé. Un llibre brutal. Potser sí que una mica reiteratiu, però les repeticions intencionades van creant el clima hipnòtic que propicia l’estriptis moral de l’autor, que s’hi despulla sense pudor, si bé no hi mostra només les pròpies misèries, sinó també les nostres, les de tots, amb què en menor o major grau ens hi sentim identificats. No em sorprèn que en poc més d’un any des de la seva publicació (a Alfaguara) hagi obtingut tota mena de reconeixements i vagi per la catorzena edició. Potser ja la quinzena, perquè me’l vaig comprar fa un parell de mesos, després de resistir-m’hi bastant de temps, a desgrat de les crítiques favorables, per la prevenció que he adquirit darrerament a enfrontar-me amb textos que em facin pensar massa, sobretot pensar en mi mateix. Com ha sigut el cas, en efecte. En el fracàs personal de Vilas (almenys fins a l’èxit del llibre que l’explica, paradoxalment) el lector hi pot veure reflectit com en un mirall el seu propi fracàs. I en aquest punt em ve al cap una frase d’

El vent de la nit

, la novel·la de Joan Sales que acabava de llegir, reeditada ara al marge d’

Incerta glòria

, de la qual s’entenia formant part fins no fa gaire: “feliç qui se sent un fracassat i ho accepta sense amargor: l’acceptació del propi fracàs és l’únic èxit possible”. Després del relat prolix de traumes individuals o familiars i crues reflexions sobre la vida adulta, la incomunicació, la soledat, l’absurditat de l’existència humana o de les nostres pobres il·lusions, al poema

hi trobem el nen de 13 anys que era Vilas en aquella època, fascinat amb els cotxes estrangers, de marques aleshores encara poc vistes per aquí: Mercedes, BMW, Porsche, Volkswagen, Opel, Alfa Romeo, Peugeot... Recordo que em passava igual. El que conduïa el seu pare era un Seat 1430. El de casa nostra també.