Pi entre eucaliptus

“Els blancs

són quasi blaus, una llum de salina / aplana les palmeres, els baladres, / els arrossars ocrosos de setembre.” El paisatge descrit magistralment a

La mar de dins

, premi Carles Riba 2002, ens rep al delta de l’Ebre, on hem baixat a visitar l’autor del llibre, Pere Rovira, i la professora Celina Alegre, a la casa dels Eucaliptus on la parella estiueja des de fa 27 anys, sols o amb els fills. La casa blanca del tendal blau, indicava el missatge de mòbil.

Més enllà del tranquil carrer de davant, una sèquia amb els marges acolorits de lliris grocs, una extensió de patamolls amb canyissars que forma part d’un espai natural protegit i “l’arenal immens”, en paraules del poeta, d’uns 18 quilòmetres de longitud i quasi mig d’ample, tan vast que s’hi produeixen miratges com al desert, tan pla que prolonga la seva horitzontalitat en la plàcida superfície aquàtica dels dies sense garbí. Al fons, seguint la línia de la costa, es retallen sobre la ratlla sovint indistingible de l’horitzó marí, la fina cinta fangosa de la banya del Trabucador i la imponent silueta morada de la serra del Montsià.

Els amfitrions ens esperen amb el dinar a taula: escamarlans fresquíssims i sípia estofada, molt tendra i gustosa. Mengem sota el tendal, refrescats per la brisa, entre rosers, baladres de flors fúcsies i blanques, una palmera esponerosa, un gros eucaliptus i altres espècies botàniques que poblen el jardí. Pregunto al Pere pel pi protagonista d’un poema inclòs a

La vida en plural

, de 1996. Me’n mostra la soca tallada ran de terra, a la part de darrere. Era un arbre corpulent que estenia els “braços de gegant” sobre un clot d’esbarzers, runes i gats, tal com el rememora als seus versos. Havia crescut solitari en una terra arenosa i no va arribar a assolir mai la categoria de símbol, perquè quan ells van començar a anar a la casa ja estava malalt. Tot i això, el primer estiu passaven les hores lentes de la tarda al davall, sentint-lo respirar com una bèstia viva cada dia més mansa i cansada, esperant un miracle. Que morís de seguida, l’any següent, no van voler entendre-ho com un mal presagi: es tractava d’un simple pi, “tendresa vegetal que serà foc i cendra / quan arribi l’hivern”. Res més. Després d’una llarga sobretaula, i ja el sol ponent-se, caminem deu minuts fins a la vora del mar, per veure “com s’apaguen els blaus sobre la platja”.