Blues a la Costa Blava

No vaig poder veure

a la pantalla gran

El blues de Beale Street

(n’hauré de llogar el DVD al videoclub: dec ser dels pocs que encara freqüenta aquests establiments), però sí que en canvi he llegit ja la novel·la de James Baldwin en què es basa, disponible ara en català a Edicions de 1984, suposo que gràcies a l’èxit assolit per la versió cinematogràfica dirigida per Barry Jenkins. La història trista –com suggereix el títol– d’amor i supervivència d’una parella jove d’afroamericans, el noi engarjolat per un delicte que no ha comès, tractant de superar els prejudicis racials de l’època (el llibre va aparèixer en 1974) contra els ciutadans d’aquell color de pell, el mateix que la del seu autor, motiu pel qual es comprèn que sabia de què parlava i que en un moment donat afirmi que els Estats Units no són precisament cap benedicció de Déu per als de la seva raça... si és que ho són per a ningú, afegeix.

Potser per aquesta mateixa raó, l’escriptor nascut al barri novaiorquès de Harlem en 1924, dins d’una família humil, redimit de la pobresa gràcies a un precoç talent literari (jo havia tingut ocasió de llegir-ne, anys enrere, una altra novel·la, aquest cop en el curiós castellà d’una edició xilena on, per exemple, els cambrers eren

meseros

, titulada

La habitación de Giovanni

, sobre el combat íntim per assumir la pròpia homosexualitat per part d’un xicot que convivia amb un altre en una cambra d’hotel on la vida “parecía ocurrir bajo el mar”), va abandonar el seu país per establir-se al sud de França, en concret a Sant Pau de Vença, en el francès oficial Saint-Paul de Vence.

Poques setmanes després de la referida lectura, em trobava en aquella vila emmurallada al cim d’un turó pròxim a la ciutat de Niça, amb la idea de visitar la tomba de Chagall, que hi tenia el seu darrer domicili (el pintor sí que està enterrat al cementiri local, a diferència del novel·lista), i em vaig assabentar per casualitat que Baldwin també hi havia residit molts anys, fins a la seva mort en 1987. Un home de lletres negre i gai hi devia haver gaudit de més tolerància i llibertat que en la repressora societat nord-americana del seu temps. I un clima millor, sens dubte, per més que a

La habitación de Giovanni

hi ambienti una insòlita nevada. Per no parlar del gloriós panorama d’un bon tros de paradisíaca Côte d’Azur que es domina des d’allà dalt.