Els dies feliços

Al poble

de Saint-Paul de Vence, en occità Sant Pau de Vença, aturonat una mica terra endins de la Costa Blava, refugi a mitjan segle XX d’artistes i intel·lectuals que n’apreciaven el pintoresquisme i la tranquil·litat, virtuts una i altra –sobretot la segona– disminuïdes per culpa de la massificació turística actual, no només hi van viure el pintor Marc Chagall i el novel·lista James Baldwin, sinó també Jacques Prévert durant quinze anys.

El poeta, dramaturg i guionista parisenc hi va trobar un recer lluny del brogit de la capital, després de descobrir el 1941 l’encimbellada localitat d’aspecte encara medieval, mentre buscava exteriors per a una pel·lícula.

Hoste en un principi de la fonda de La Résidence, hores d’ara Café de la Place, més endavant a l’auberge de La Colombe d’Or, on es faria amic de l’amo i d’un Pablo Picasso que hi solia pujar de tant en tant, acabada la guerra hi llogaria amb la seva dona Janine una caseta, la Miette, ran de muralla, per acabar instal·lant-se en una finca dels afores denominada L’Ormeau. La seva presència atrauria a la població d’altres personalitats del món del cinema, alguna de les quals s’hi quedaria a viure una temporada. En aquells domicilis provisionals, Prévert hi aniria escrivint el seu llibre més conegut,

Paroles

, imprès l’any 1946, del qual s’arribarien a vendre dos milions d’exemplars, dada inaudita per a un recull de versos que el portaria a ser considerat el poeta contemporani més popular de França. Una fama a la qual contribuiria el fet que algun dels poemes fossin cantats per veus tan reconegudes a l’època com les d’Édith Piaf, Juliette Gréco o Yves Montand. Precisament aquest darrer obtindria un èxit rotund amb

Les feuilles mortes

, amb lletra de Prévert, que no figura a

, i música de Joseph Kosma, vagament inspirada en la melodia del

Poéme d’octobre

composat per Jules Massenet l’any 1874. De fet, la cançó apareixia al film

Les portes de la nuit

, de 1946, un fracàs comercial del qual n’ha restat només la banda sonora.

(Oh, com voldria que te’n recordessis dels dies feliços en què érem amics, la vida era bella i el sol brillava més que avui, quan les fulles mortes s’amunteguen i el vent del nord se les emporta en la nit freda de l’oblit, perquè la vida separa sense gaire enrenou aquells que s’estimen i el mar esborra sobre l’arena el pas dels amants desunits.)