Versos florits

Asseguts en tamborets

ran de la gran barra rectangular al centre del cafè Delsams del lleidatà carrer Bisbe Ruano, Josep M. Rodríguez em passa un llibre d’haikus que diu que em guardava des del dia –fa bastants mesos– que li vaig manifestar el meu interès per aquest tipus oriental de poesia, del qual ell s’ha convertit en un autèntic especialista, com va demostrar amb la publicació en 2007 d’

Hana

o la flor del cerezo

, a Pre-Textos. Aquest que ara em regala el poeta nascut a Súria i resident des de fa temps a Lleida, on va cursar filologia hispànica,

Poemas de madurez

, molt ben editat per Cosmopoética, de Lucena (Còrdova), és un any posterior i es tracta d’un recull bilingüe en japonès i castellà de les referides composicions de tan sols tres versos escrites a partir de la cinquantena per Kobayashi Issa (1763-1827), seleccionades, traduïdes i comentades pel mateix Rodríguez.

Entre els comentaris a peu de pàgina, un dels més extensos situa una de les peces en el marc de la festa tradicional del hanami, durant la qual els nipons acudeixen en massa a veure la floració en parcs i jardins del seu país (com darrerament també nosaltres als camps de fruiters del Baix Segre). Una festa popular en què es barregen rics i pobres, homes i dones, vells i canalla, tal com dona a entendre un dels poemes: “Bajo la sombra / del cerezo en flor, / nadie es extraño”. En un altre text, Issa afirma que també el cavaller feudal o daimio, davant de qui tots els vilatans acoten el cap en senyal de respecte, descavalca per admirar la bellesa d’un cirerer florit. Fins i tot el senyor dels inferns, Emma, escruta les corones de pètals blancs o rosats amb els seus grans ulls botits. Potser perquè, com sosté un altre trístic, quan la prunera floreix, les portes de l’avern no s’obren.

“Viento de otoño. / Ella habría escogido / las flores rojas”. I amb flors vermelles el poeta fa un pom per portar-lo a la tomba de la petita Sato. De quatre fills que va tenir, se li van morir ben aviat tots quatre, a més de la dona encara jove. “Cerezo en flor./ Esperé y esperé... / y sigo solo”. Una vida plena de fatalitats que marcarien una obra impregnada de melancolia, tendresa, compassió i, malgrat tot, optimisme. Amb flors acolorint les branques seques o, si ja no hi brosten, papallones que fan el mateix efecte: “Un árbol muerto... / Entre ramas florecen / las mariposas”.