Gramàtic prescriptiu

Arran del 150 aniversari

del naixement de Pompeu Fabra, Pagès edita dins la col·lecció d’assaig Argent Viu, dirigida per Carme Vidal,

Escrits sobre Fabra

, recull de deu textos apareguts en diverses publicacions –tret del primer, fins ara inèdit– que aborden la personalitat i la feinada ingent, transcendental, imprescindible, del “seny ordenador de la llengua”, a càrrec del reusenc Josep Murgades, catedràtic de la UB però que va professar molts anys a la de Lleida, expert en Noucentisme, fundador i codirector de la revista

Els Marges

, traductor de nombrosos autors alemanys i intel·lectual de categoria.

Amb prosa polida, cisellada, magnífica, que combina els registres acadèmic i divulgatiu, Murgades desgrana diferents aspectes biogràfics i filològics del mestre, amb la voluntat de “posar en relleu un cop més la vigència de l’obra, la magnitud de l’homenot i la indestriable circumstància històrica sobre la qual se centren”. Això és, la codificació del català enmig d’unes condicions, tant particulars com sociopolítiques, poc favorables.

Aquell enginyer químic de professió i lingüista autodidacte, que aplica criteris positivistes a l’estudi del llenguatge, emprèn la proesa de posar al dia i homologar un idioma secularment menystingut, arraconat, sovint prohibit o almenys sense reconeixement oficial. Minoritzat. I ho fa, segons Murgades, en successives etapes. Una primera de contestació, rebatent els nostàlgics del català medievalitzant, arcaic o culturalista, també els resignats partidaris del “català que ara es parla” i els puristes defensors d’una “descastellanització a ultrança” que aspiren a una normativització esporgada de tota mena d’interferències de l’espanyol, més fantasiosa que real. Una segona etapa, institucionalitzadora, a partir de 1918, posarà ja la directa per tal d’assolir “una llengua moderna que fóra sortida de la nostra antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”. L’objectiu: un català estàndard, per força arbitrari, artificial, però assumible, vàlid i eficaç, que amb el temps s’anirà percebent com a natural o espontani. En aquest sentit, Fabra passa de ser un lingüista descriptiu a adoptar el pragmatisme d’un gramàtic prescriptiu. Aquesta frase potser no s’entén gaire, d’entrada, però Murgades ho explica –i moltes altres coses– amb paraules sàvies i comprensibles.