L'home que patia

A l’acte de cloenda

de la jornada monogràfica que la Càtedra Màrius Torres de la UdL li va dedicar el passat 26 de setembre, consistent en la presentació a l’IEI d’una antologia d’escrits seus, a cura d’Eduard Batlle, titulada

Del fonoll a la neu

(Pagès), qui en va ser amic i confident, l’escriptor Francesc Pané, va definir Miquel Lladó com un home que patia. Un altre aleshores jove rimaire que també va tenir ocasió de tractar-lo, Josep Borrell, ho confirma en unes ratlles preliminars al volum: “Arrossegava la vida amb una gran llosa a l’esquena.” Obligat a subsistir amb el mínim indispensable. I en un altre text introductori, Josep Vallverdú, company de fatigues literàries de la seva generació, completa el retrat psicològic: un “pròfug de si mateix”, un “isard ara vist ara no vist”, d’expressió capficada i silencis perllongats, “individualista ferotge” que solia tirar pel dret, a risc d’estimbar-se...

Els versos d’aquell “poeta filòsof”, com li agradava proclamar-se, subratllen un i altre cop els trets distintius d’una personalitat indomable, complexa, de vegades pròxima, de vegades esquerpa. “Sol damunt d’eix turó, sol damunt de la terra, /com un núvol que ignora d’on ve i on anirà...” (

Els anys, els dies i les hores

, 1939). “Sóc sol i jugo i per joguina /tinc les muntanyes i el cel nu. / I tinc uns ulls que sempre miren / i enlloc veuen ningú./ Escric un vers, l’escric mig d’esma; / el vers és una solitud.” (

La casa del vent

, 1940). “Pertot on vaig només / sóc dos ulls que miren.” (

Solituds andorranes

, 1979).

Lladó no ho va tenir fàcil. Vull dir que potser patia amb raó. El mateix Eduard Batlle –igualment poeta, igualment filòsof– en traça un esbós biogràfic que situa la trajectòria vital del personatge en un context històric, polític, social, econòmic i cultural molt advers. Nascut a Castelldans el 1919, de família humil, marcat per l’experiència de la guerra i el clima asfixiant de la dictadura, lector autodidacte, comença a escriure encara jove i es consagra ben d’hora, com una promesa de futur frustrada aviat per les circumstàncies. Emigrat a Andorra, on es guanya les garrofes pintant parets, esdevé un autor prolífic sense la sort i la paciència necessàries per publicar de forma regular, de manera que el gruix de la seva obra resta inèdita o desconeguda del públic. Aquest llibre pot contribuir a pal·liar una tal injustícia.