La ciutat dels records

De

Testament a Praga

a –per dir-ne d’alguna manera– testimoni a Balaguer: com a cloenda del seguit d’actes a l’antiga ciutat comtal amb motiu del centenari de Teresa Pàmies, el Museu de la Noguera dedica una exposició, fins al 23 de febrer, sobre els records de joventut de l’escriptora, recollits en alguns dels seus llibres més autobiogràfics. Comissariada per Carme Alòs i Eva Solanes, es titula

Crònica de la República

, la Balaguer de Teresa Pàmies, consisteix en fotografies en blanc i negre ampliades de la localitat, obra de fotògrafs com Francesc Borràs o, sobretot, Daniel Torruella, un material gràfic d’elevat interès històric, sociològic i urbanístic, i d’una enorme potència evocadora, alternades amb textos extrets de tres títols representatius del vessant més memorialístic de l’autora:

Va ploure tot el dia

(1974),

Crònica de la vetlla

(1975) i

Memòria dels morts

(1981), aquesta última reeditada fa poc per Empúries.

La combinació de lletres i imatges retrata una població, cap de comarca, cenyida entre muralles, que encara no havia travessat el riu i que en 1930 comptava amb uns 5.500 habitants, bàsicament pagesa, si bé amb un comerç important i una indústria que tot just arrencava. En successius plafons el visitant pot llegir fragments de prosa referits a diversos aspectes de la societat balaguerina del primer terç del segle XX: economia, treball, religió, costums, tradicions, cultura, política (l’arribada de les idees republicanes, les primeres reivindicacions sindicals i feministes, la implantació dels partits...), la vida quotidiana del veïnat, les noves formes de lleure com teatre, cinema o excursionisme... També l’existència d’un “barri de plaisir”, a l’altre cantó de pont, format per un parell de prostíbuls, l’un per als rics (una caseta amb jardí, atesa per noies), l’altre per als pobres (una taverna enmig d’un descampat per on corrien conills i gallines, servida per veteranes “grosses, rosses de pot, dentades d’or o de ferro”, que havien exercit abans al carrer Conde del Asalto barceloní i en bordells de Lleida). Explica Pàmies, diria que amb un punt d’irònic escepticisme, que el seu pare “s’havia proposat redimir aquelles “pobres dones” i les visitava –segons deia

–

“amb el propòsit revolucionari de fer-les treballar honradament rescabalant-les del vici per incorporar-les a l’exèrcit universal del proletariat”.