Literatura i castedat

Presentant

No es medianoche quien quiere

, en castellà a Random House, el gran novel·lista portuguès António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) deixava anar l’estirabot següent, referint-se a Fernando Pessoa: “Em pregunto si un home que no ha cardat mai pot ser bon escriptor”.

És veritat que tant Pessoa com els seus heterònims Reis, Caeiro o Soares no van freqüentar gaire les dones, tant en la realitat com sobre el paper. I el mateix autor d’

El llibre del desassossec

, un solitari contumaç, tot i mantenir durant un temps una peculiar relació amb la seva amiga Ofelia, admet la tesi exposada per Lobo Antunes, si bé referida als que anomena els tres grans poetes pessimistes del segle XIX: Leopardi, Antero i Vigny. El pessimisme és sovint un fenomen de refús sexual, escriu, i posa com a exemple l’ateisme de l’italià (“Sóc tímid amb les dones, per tant Déu no existeix”), que segons ell “es curaria amb la còpula”, igual que la tristesa i el desvari d’Antero o la misogínia de Vigny (“No sóc estimat com vull, per això la dona és abjecta, mesquina, vil, en comparació de la bondat i la noblesa de l’home”). La conclusió de Pessoa en aquest tema és la següent: “¿Què té a veure el sistema de l’univers amb les deficiències sexuals de cadascú?”. I la seva aplicació a l’escriptura: “La preocupació d’un individu per si mateix sempre m’ha semblat un indici, en matèria literària o filosòfica, d’una falta d’educació”.

Una esmena a la totalitat a l’avui dia tan en voga “literatura del jo”, sostinguda en un parell d’afirmacions que personalment no puc compartir, perquè tant la millor narrativa moderna, pel meu gust, com la lírica que més m’arriba hi entren en contradicció. La primera: “Hi ha alguna cosa vil, degradant, en aquesta transposició de les nostres amargures a l’univers sencer”. I la segona, reblant la sentència anterior: “Hi ha alguna cosa sòrdida, i més que sòrdida és ridícula, en aquest costum que tenen els dèbils d’erigir en tragèdies de l’univers les tristes tragicomèdies pròpies”.

Totes aquestes consideracions les extrec d’un petit volum editat en 2003 per Quaderns Crema,

L’educació de l’estoic

, transcripció d’una llibreta amb tapes negres recuperada després de la seva mort del famós bagul ple de manuscrits que guardava a casa, atribuït per Pessoa a un nou

alter ego

literari inventat, el baró de Teive. Diumenge vinent en seguiré parlant.