Records d'un cafè romà

Vaig anar a Roma

el passat novembre, convençut que, per unes poques setmanes, no podria tornar al cafè Greco. L’Antico Caffè Greco, de fet, el més vell d’Europa en funcionament després del Florian de Venècia, fundat en 1760 per un emigrant grec. Havia llegit al diari que tancaria les portes per sempre el 22 d’octubre, a causa de l’augment desorbitat del lloguer pretès pels propietaris de la finca, situada en un carrer tan comercial com la

via

Condotti, ple de botigues de luxe –Gucci, Bulgari, Prada–, sens dubte més rendibles que un negoci d’hostaleria.

Per molt històric i famós que sigui o que t’hi cobrin deu euros per un

capuccino

, que d’altra banda pagues a gust si ets conscient que en aquelles tauletes rodones de marbre, entremig de miralls, mobles d’època, quadres i escultures, s’hi han assegut clients assidus com Goethe, Byron, Leopardi, Wagner o Keats, que va morir a la casa on residia allà a prop, en una cantonada de la veïna

piazza

de Spagna. També Josep Pla. En donen fe dos papers exposats darrere d’un vidre en un dels pilars a la part davantera, vora la barra. L’un és un dibuix, atribuït a l’artista Miquel Soldevila, cèlebre pels seus esmalts, en què es veuen els rostres de la seva dona, del mencionat Josep Pla, de Manuel Brunet i de Joan Baptista Solervicens, membres tots ells de la tertúlia d’intel·lectuals catalans exiliats a la ciutat eterna durant la guerra civil, esperant la victòria franquista per tornar al país. L’altre es tracta d’una carta manuscrita del mateix Pla, de lletra diminuta i il·legible per uns ulls normals. Sort que la doctora Lluïsa Pla, que ha treballat alguns anys d’arxivera, se m’ha ofert a transcriure-la. Gràcies.

L’escriptor empordanès hi desgrana, en castellà, els seus records d’aquell local: “Los cafés y la grappa que yo ingerí en dicho café me parecieron siempre un poco cortos, pero de magnífica calidad”. Les moltes hores que hi va passar “no fueron de las peores y de las más desagradables que me ha deparado la vida”, tot i que en aquell temps l’establiment “estaba siempre mortecino y tenia un aspecto de esperpento decimonónico muy visible”, i no com ara, freqüentat per turistes, servit per cambrers amb esmòquing i llacet negre. Un dels quals, cap de sala, m’informa que de moment s’ha pogut negociar una pròrroga amb els arrendataris i el cafè es mantindrà obert almenys dos anys més.