La ciutat de la poma

David

Marín, que ja comença a ser prolífic novel·lista, barceloní resident des de fa uns quinze anys a la Noguera, porta de viatge els seus lectors habituals fins a un escenari ben divers al de les seves obres anteriors –Balaguer, Lleida, Barcelona, el Montsec o la vall Fosca–, però sense deixar del tot de banda els referents pròxims, alguns dels quals prou fàcils d’identificar, en la seva darrera incursió en el gènere negre, de què s’ha revelat com un solvent conreador, titulada

Appletown

i editada per Pagès.

De fet, el títol ja dona pistes sobre l’indret escollit per ambientar-hi la intriga policíaca, Nova York, la metròpoli coneguda popularment com The Big Apple, això és, la gran poma, renom segons els uns relacionat amb el món de l’hípica i segons altres de la prostitució, per una cèlebre casa de barrets que hi havia a principis del segle XX, regentada per una mestressa que es deia Eva. Ara bé, el topònim inventat per Marín, qui sap si una coincidència volguda, al·ludeix en realitat a un barri de Manhattan, habitat per lleidamericans, descendents d’emigrants procedents de la plana ponentina que, fugint de la sequera i la misèria per culpa del fallit projecte de canal d’Urgell, haurien implantat a les ribes del Hudson tota una sèrie de llinatges, costums i tradicions propis de les seves poblacions d’origen, des de garrotins competidors amb el jazz, tallers clandestins de ratafia o caliquenyos, paradetes ambulants de coca de recapte o la celebració anual de l’Aplec Day, en el decurs del qual les colles mengen caragols en un marge de l’East River.

Els membres de la singular colònia ocupen quaranta illes de cases entre els carrers 15 i 26, enllà de la Sisena Avinguda, més o menys agrupats en clans rivals, una mica a l’estil mafiós de Little Italy, entorn de dues famílies poderoses, els Torra i els Vidal. Entremig, l’investigador privat Johnny Pelegrí, intentant resoldre un cas trampa, un heroi de ficció dins de la pròpia ficció creada per un altre personatge també imaginat però no tant, que podríem endevinar fins a cert punt àlter ego de l’autor, brillant periodista hores d’ara impartint classes. Una doble condició professional que explicaria la qualitat literària d’aquest artefacte llibresc, un original joc de miralls ple d’enginy i ambició, a trams força divertit, que suposem bastant més difícil d’escriure que no de llegir.