Mirant enrere sense ira

M’havia llegit tots

els retrovisors d’Anna Sàez publicats cada divendres a la darrera plana de SEGRE, recollits ara en un volum de l’editorial Fonoll que porta el títol equívoc –i polisèmic, de no ser per un accent– de

Batre records

, perquè procuro no saltar-me’n mai cap, de tan bons com són, però rellegits en forma de breus capítols d’una obra que podria passar per inèdita suposa descobrir-los de nou. L’avantatge de la lectura més tranquil·la que proporciona un llibre, sobre la urgent i sovint distreta repassada al periòdic. El resultat és un producte literari remarcable, que encara anirà guanyant amb els anys.

Un conjunt de petites peces d’orfebreria, algunes de les quals podrien funcionar com contes, veritables joies escrites amb un estil ric, precís i molt personal, en què no hi sobra ni hi falta una paraula, a base de frases curtes plenes de sentit i una puntuació sincopada que exigeix atenció màxima. Potser només li retrauria l’absència de punts i a part, que esponjarien el text i permetrien algun respir al lector, si bé m’imagino que la intensitat textual és, igual que l’emocional, un efecte buscat per l’autora. Si de cas, la pausa ve donada pel somriure que provoca una ironia molt fina, per exemple quan escriu “que les sales de vetlla tanquin a la nit és pura contradicció semàntica”.

Tal com dóna entenent el mirallet de l’epígraf de la seva secció setmanal al diari, els articles aplegats constitueixen una mirada retrospectiva. Una mirada amable, però que de vegades no pot ni vol reprimir la necessitat de passar comptes. Una mirada que vessa nostàlgia, per més que a la tapa posterior del volum es negui a aquest “viatge en el temps” la condició de nostàlgic. En tot cas, allò que no s’hi troba és ressentiment o ira. Força comprensió, en canvi, a l’hora de jutjar determinades conductes i trajectòries. La duresa de la postguerra hi és molt present, així com una visió tendra d’un mon que hem deixat enrere, si bé “tan recent que espanta”, perquè “l’alè de la misèria encara ens escalfa el clatell”, i la reivindicació de personatges injustament oblidats, sobretot dones. Una sensibilitat molt femenina pels detalls quotidians, abundància de referents generacionals i una conclusió formulada a l’epíleg: “Fer-se gran és instal·lar-se en la decepció”. Potser sí, però amb alguna alegria. Com aquest llibre. De veritat, no se’l perdin.