Dolça lectura

No es tracta

pròpiament de literatura, però llegir aquest deliciós volum endolceix l’ànima, potser com a pas previ a la dolçor palatal. Es titula

El llibre de la mel

, l’ha escrit fra Valentí Serra, caputxí de Manresa, historiador i arxiver, redactor del cèlebre i infal·lible

Calendari de l’ermità

, i ha sigut publicat per l’editorial Morera amb el suport d’Alemany, l’empresa familiar torronaire d’Os de Balaguer, des de 1879.

Cent-quaranta pàgines bellament il·lustrades amb nombrosos gravats històrics i botànics, un plaer breu però intens, perquè també en l’àmbit llibresc sovint al pot petit hi ha la bona confitura... o la bona mel. El text es distribueix en cinc capítols, un calendari de l’apicultor, epíleg, glossari i bibliografia. Els capítols, perquè el lector se’n faci una idea, responen als epígrafs següents: el món de les abelles a Catalunya, tradicions apícoles rurals i apicultura caputxina, les plantes mel·líferes i les varietats de mel, utilitats de la mel i la cera en la medicina popular i,

last but not least

, que diuen en anglès, mel i gastronomia.

Circumscrivint aquest comentari, per raons d’espai i d’interès particular de qui el subscriu, a la presència de l’elixir daurat en els receptaris catalans de tota la vida, a banda de les seves acreditades propietats com a conservant d’aliments, i més enllà de virtuts remeieres, el documentat treball del frare manresà incideix especialment en alguns plats, begudes i derivats en què el viscós producte resultant de l’existència gregària de les habitants dels ruscos adquireix un protagonisme decisiu. És el cas de l’allioli de mel, del bacallà amb mel, del vinagre de mel, de l’aiguamel o hidromel (beuratge a partir de la fermentació de la mel, reconfortant i purificador, molt apreciat pels antics, com el mateix Carlemany, que els monjos de Cluny van aromatitzar amb flor de saüc i alleugerir amb clara d’ou), la cervesa de mel, l’hipocràs (barreja de vi, mel, canyella, nou moscada i altres espècies), l’arrop, els confitats o els torrons. Respecte d’aquests últims, se n’expliquen els orígens, que es remunten als romans, i la seva preservació a través dels refetors monàstics medievals i rectories, com demostren algunes dites –potser no tan innocents com sembla– d’escolanets del segle XVI: “Alegreu-vos, companyons, que el vicari fa torrons”, “A les monges, torrons i confits que sian bons”.