Aigua de riu

Economista de professió, historiador en les hores lliures i ara escriptor vocacional, Antoni Josa Buchaca, nascut a Menàrguens en 1949, acaba de traure un llibre autoeditat,

El carrer Sant Pere i altres relats

, amb il·lustracions signades per ell mateix, que aplega una trentena de textos breus de caràcter memorialístic, evocadors d’experiències personals i col·lectives dels seus anys d’infantesa. Una època difícil però que gràcies a l’exercici rememoratiu, quasi sempre benèvol, ens retorna impregnada d’innocència, tendresa i nostàlgia. La mirada retrospectiva de Josa és amable, centrada en petites anècdotes i detalls quotidians, en les vivències senzilles i comunes d’un àmbit casolà o del poble de la Baixa Noguera on va créixer, amb alguns apunts entremig de tipus populars curiosos, conformant un retrat costumista de to emotiu i innegable interès antropològic.

D’entre els records recuperats per l’autor, n’hi ha un que voldria destacar, crònica vívida d’una jornada de modesta felicitat. Respon al títol d’

El tren del llac

i narra l’excursió ferroviària en família d’un dia d’estiu a banyar-se al pantà de Terradets, una pràctica corrent en uns temps encara sense accés habitual a la costa ni existència de piscines públiques als municipis de terra endins. Amb una prosa minuciosa, quasi pictòrica, que provoca en el lector la sensació de trobar-s’hi, va desgranant l’espera ansiosa a l’andana del comboi precedit pel senyal del fum de la locomotora; el viatge en aquells vagons amb seients de fusta; el rebufar de la màquina costa amunt a partir de Balaguer, entre “esquitxos de vapor blanc a molta pressió que assecaven les herbes del cantó de la via”; la travessia a pas de tortuga dels nombrosos túnels del trajecte, foscos “com la gola d’un llop”; el soroll constant de ferralla; l’arribada a l’estació de Cellers tots cruixits i mascarats per la fumera; la caminada fins a la platja ran d’embassament; la descoberta de l’enigmàtic cos de les mares en banyador; les cabussades; el dinar de carmanyola; la migdiada obligatòria; el berenar; la superfície líquida que s’anava enfosquint a mesura que avançava la tarda i s’hi reflectien ja els llums de l’hotel. De tornada, contemplaven per la finestreta l’efecte dels últims raigs de sol sobre el paisatge fluvial. “La nostra vida de nens viatgers anava fluint lentament com el curs que seguia l’aigua del riu.”