Aigües Mortes (2)

David Bourne

i la seva jove esposa Catherine, protagonistes de la novel·la pòstuma d’Ernest Hemingway titulada en l’anglès original

The Garden of Ede

n, passen la lluna de mel al poble costaner de Grau du Roi, vora la vila fortificada d’Aigües Mortes, fins on acostumen a anar en bicicleta quasi tots els dies, pel camí blanc que voreja el canal que uneix les dues localitats. Des del seu hotel ran de mar, podien veure les poderoses torres de la muralla que circumda l’antiga bastida medieval, a través de l’extensa planúria d’aiguamolls de la Camarga.

Celebrada la boda a París tres setmanes enrere, havien baixat cap a la platja, primer en tren fins a Avinyó, carregats amb les bicis, una maleta i dues motxilles, i després pedalant, empesos pel mestral, fent nit a Nimes. Eren feliços i ell no sabia que es podia estimar tant una persona que tota la resta arriba a semblar inexistent i deixa d’importar. Ja no experimentava aquella claredat letal que li sobrevenia cada cop que practicava sexe.

David era nord-americà i escriptor, igual que Hemingway, amb qui compartia tècnica narrativa, consistent sobretot a treballar amb minuciositat els detalls, que aporten versemblança a la ficció literària. També era un bevedor compulsiu, afició compartida amb la cònjuge (es passen la novel·la trascolant tota mena de líquids alcohòlics, a qualsevol hora, començant per la cervesa Tuborg o el xampany Bollinger que acompanyava el caviar sobre torradetes de l’esmorzar, el Pernod o el whisky amb aigua mineral Perrier de l’aperitiu, el vi Tavel del dinar o el sopar i el còctel Tom Collins d’abans d’anar a dormir).

És evident que aquell matrimoni no podia acabar bé. Una tarda ella va a tallar-se els cabells a la

garçon

a un perruqueria d’Aigües Mortes i en torna mig trastocada. Ja no sembla la mateixa. Diu coses que abans era incapaç de dir. Més endavant, continuen el llarg viatge de noces, que l’home aprofita per escriure, amb estades a Madrid, Hendaia i prop de Canes, on s’inicia un triangle amorós que es resoldrà amb un canvi de parella. Per més que el marit es mostri obert de mires, comprensiu i carregat de paciència, la situació esdevé insostenible. Allò era, en paraules d’un autor fecund en imatges planeres i eficaces, com agafar un revolt en una carretera de muntanya i trobar-se de sobte que la carretera desapareix, i al davant només hi ha l’abisme.