En una ciutat estrangera

Avui fa

dos anys, dia per dia, el 14 de juny de 2018, no pas un diumenge sinó un dijous, que Feliu Formosa estampava la seva amable dedicatòria a l’exemplar d’

El present vulnerable

que li acabava d’acostar, un “vell llibre que per mi va ser important”, en paraules textuals manuscrites amb lletra clara, just després del recital que havia donat a la placeta esgraonada d’enfront de l’harmoniosa façana romànica de l’església de Sant Martí de Lleida, en el marc del cicle organitzat per Amat Baró a la terrassa del Gilda.

Aquell dietari dels anys 1973 a 1978 va aparèixer publicat en 1979 a la desapareguda editorial Laia, l’any següent obtindria el premi de la crítica Serra d’Or i, després de dècades introbable, havia sigut reeditat uns mesos abans per la Biblioteca del Núvol. Es tracta d’un conjunt d’anotacions disperses i sense data, tenint en compte que el seu autor hi afirma haver deixat de sentir el pas del temps i la distinció entre passat, present i futur, per causa dels freqüents insomnis i l’estranyesa davant d’uns episodis protagonitzats per un “cos deshabitat”, que oscil·laven “entre la solitud i la nostàlgia”, mentre cedeix a la temptació de buscar una companyia “que no podré trobar”. L’estat anímic d’un Feliu Formosa que aleshores compta amb quaranta-i-pocs anys és lamentable: ha perdut la dona per malaltia, s’ha quedat amb dues nenes petites i no aconsegueix de retrobar el seu lloc al món. Per això escriu, agafant-se a una de les poques taules de salvació a l’abast, de forma desordenada, però reflexiva i molt sincera. La mort, diu, per exemple, representa un fet incidental dins d’un procés més tràgic, que és l’extinció de la memòria. Fins i tot contempla la possibilitat del suïcidi, com el seu admirat Pavese, però li ho impedeixen dues raons: les seves filles. Si almenys pogués “deixar passar el temps”, s’exclama, com fa la majoria de gent. No obstant això, a poc a poc, a mesura que transcorren els anys –i avança el dietari–, l’afligit vidu es va recuperant, gràcies a la feina (poesies, traduccions, direcció teatral) i noves amistats femenines, i per més que mai no arriba a semblar feliç, aprecia algunes modestes compensacions de la vida, posem per cas prendre un cafè en un bar un dia assolellat, moment agradable que li provoca una sensació rara: “És com si un es trobés, sense pensar-s’ho, en una ciutat estrangera.”