Dones, campanes i russos

Al dietari

El present vulnerable

, reeditat per Biblioteca del Núvol, el poeta Feliu Formosa afirma que no pot concebre la poesia sense acció, igual que la narrativa. Una acció que vagi suscitant un interès progressiu, afegida a la màgia dels versos. També s’hi pregunta per què la bellesa femenina pot arribar a ser tan dolorosa. Una dona molt bella, sosté, és sempre com “un símbol de la vida que se’ns escapa”. I conclou que el miracle de la bellesa ens provoca un sentiment d’inferioritat, que “ho fa trontollar tot”.

Bellesa de les dones i bellesa dels paisatges, tant rurals com urbans, segons es desprèn d’un parell més d’anotacions. L’agost de 1977, l’escriptor acabat d’enviudar passa les vacances a l’Aran amb les seves dues filles, encara petites. La vall li sembla un microcosmos amb una civilització pròpia. Hi admira la varietat dels tons del verd, les restes de neu que subsisteixen als cims i els “pobles en cadena”, tots presidits pel seu campanar, que serveix per identificar-los: “sense campanar, no serien el que són”. Les torres elevades tenen el valor de talaia i de símbol religiós, però depassen aquesta doble funció i remeten a una idea primària del món: “Aquests campanars han de ser-hi. Tenen una lògica”. Convoquen els veïns, que s’agrupen al seu entorn, amb independència de la fe. I s’acaba preguntant si és tan diferent la religiositat manifestada pels campanars aranesos o pels temples tibetans.

El 12 de setembre de 1978, tornant d’una actuació teatral a Balaguer, s’allotja a l’hotel Canceller de Cervera, actualment tancat des de fa molts anys, i s’agafa “un dia de pausa” per escriure una carta a una amant, exposant-li les condicions per continuar la relació. “Si ella no ho entén, tot s’acabarà”. Al vespre, surt a fer un tomb. Entra en una llibreria de vell, regentada per un “estrany personatge” d’espessa barba negra, que fuma amb pipa, vesteix una guerrera caqui i escolta en un magnetòfon

corridos

mexicans. Li compra dues novel·les d’autors russos:

La meva vida

, de Txèkhov, i

El primer amor

, de Turguénev (que, per cert, ara treu en català Angle Editorial). Després passeja pel “tortuós” carrer Major, aleshores ple de botigues, però desert, i llegeix una pintada: “En una societat que impedeix l’aventura, l’única aventura és destruir-la”. Retorna a l’hotel. “M’he pres un dia de soledat a Cervera, com si el robés”.