Un vermut amb olives

Quatre dècades justes

després d’aparèixer, en 1979,

El present vulnerable,

reeditat a la Biblioteca del Núvol en 2018, Pagès publicava a Lleida a principis de 2019

El temps robat

, cinquena tramesa dels dietaris personals de Feliu Formosa, poeta, traductor i home de teatre nascut a Sabadell en 1934. Entremig, els volums

A contratemps

i

El somriure de l’atzar

, editats tots dos en 2005, i

Sala de miralls

, en 2010. Les notes consignades a

El temps robat

corresponen al període comprès entre el setembre de 2014 i el novembre de 2016. L’autor ja no viu a Terrassa sinó a Igualada, on endega “aquest diari que no sé si acabarà servint de res”. Però com que afirma no veure cap alternativa a la insistència, s’obliga a seguir escrivint. La predisposició inicial no sembla la millor. Se sent inútil, esgotat, i li passa sovint pel cap la idea que ja ha fet tot allò de què era capaç. Manifesta trobar-se a l’època que denomina de l’

encara

. Una paraula molt comuna a les frases que li adreça la gent, sigui com a adverbi temporal o com a locució adverbial, i que li genera un cert malestar: “Encara treballes?”, “Encara estàs prou bé”... Tampoc ja no compon versos. La poesia l’ha abandonat, es lamenta. El seu darrer llibre de poemes, el dotzè en el còmput particular, data de vuit anys abans. Diríem que l’entrada a la vellesa no li prova gaire, si més no anímicament.

L’entrevisten d’un periòdic. Quan la reportera li demana si pensa en la mort, contesta que de vegades, però que procura mantenir-se actiu per tal de viure amb plenitud el temps que li quedi. Amb tot, reflexiona que tota l’estona s’està confrontant amb la caducitat. I que experimenta moltes situacions convençut que ja no les podrà tornar a repetir. La conclusió és demolidora i la transcric íntegra, perquè crec que val la pena, per sincera: «Ja sé que tots anem desapareixent i que hi ha una llarga sèrie d’amics i parents que ja no hi són. És cert que anem deixant pas als que venen darrere nostre i que això, com se sol dir, “és llei de vida”. Però la veritat és que la proximitat de la meva desaparició la visc com una solemne putada.»

Mesos després, una altra periodista li formula “la temuda pregunta”, ni més ni menys que si és feliç. Respon que per a ell la felicitat consisteix en un vermut negre amb olives farcides en un petit bar de Terrassa, el Xavi’s, amb la seva filla Clara i el gendre.