Taula 26

A diferència

de Blanche Dubois, la vulnerable protagonista d’

Un tramvia anomenat desig

, de Tennessee Williams, que sempre havia hagut de confiar en l’amabilitat dels estranys, el vell Josep Pla sort en va tenir de l’afecte dels coneguts. Exactament, coneguts i amics, no tant els saludats, segons la triple distinció social establerta per l’escriptor. M’ho confirma la relectura, quasi un quart de segle després, de les notes preses per Josep Valls, gerent del Motel Empordà de Figueres, al llarg de les prolongades sobretaules de l’autor d’

El quadern gris

en aquell establiment fundat pel xef Josep Mercader i regit, a la seva mort, fins avui, pel seu gendre Jaume Subirós.

Un Pla ja octogenari va convertir l’habitació 103 i la taula 26 del referit negoci familiar en una segona llar, on acudia quan es trobava massa sol o avorrit al mas de Llofriu, i al culte i encuriosit Josep Valls en un confident de memòria prodigiosa que anava apuntant cada nit les opinions formulades per l’admirat prosista, transcrites amb una literalitat mil·limètrica que fa sentir el lector com si compartís estovalles –de vegades també cotxe, quan sortien a fer un tomb– amb l’homenot de la boina i els seus contertulians. Compilant aquelles valuoses anotacions, Valls va publicar en 1997 el llibre

Pla de conversa

, que ara reedita Gavarres en un volum de gran format, contenint una bona colla de fotografies, a un preu força assequible, amb el títol d’

Històries de Josep Pla

, que la legió de planians d’aquest país farien bé de no perdre’s, perquè suposa un retrat fidedigne i realista de la darrera etapa vital del més llegit dels grans noms de les lletres catalanes de tots els temps.

El Pla que ens revela Valls és un monologuista loquaç, divagador, caòtic, sentenciós, rondinaire, retrògrad, cínic i alhora sentimental, de llàgrima fàcil, que plora quan sent recitar els versos del

Canigó

de Verdaguer o de la

Comèdia

del Dant, contempla la catedral de Girona o evoca el Ponte Vecchio de Florència. Enmig de la verborrea desordenada d’aquell garlaire compulsiu, que s’hauria estat fent-la petar fins a l’alba, perquè mai no li venia bé de retirar-se al llit, davant d’un vas de whisky que segons ell anava molt bé “per fer orinar”, refulgeixen llampecs de sentit comú i d’una intel·ligència única, a més de vestigis de la cultura acumulada en tants anys de viatges, lectures i coneixences.