La llum del matí

Amb aquest

llibre em va passar una cosa estranya. Parlo de

Mares i fill

s, de Colm Tóibín, editat per Amsterdam. Me’l vaig comprar perquè havia vist alguna crítica favorable de l’últim dels tretze contes que l’integren, titulat

Estiu del 38

i ambientat en una innominada vila pirinenca que tot fa pensar que es tracta de la Pobla de Segur, per bé que diverses referències geogràfiques no acabin d’ajustar-se a la realitat.

Això en principi no hauria de representar cap problema, en una obra de ficció: com que no s’hi esmenta un topònim concret, l’autor pot creure’s autoritzat a no primfilar gaire, a l’hora de descriure el marc en què es desenvolupa la trama. No representa cap problema, en efecte, però si el lector coneix el territori, la falta d’exactitud descriptiva grinyola bastant i la narració perd als seus ulls credibilitat o versemblança. I més en el cas d’algú com l’esmentat escriptor irlandès, habitual d’aquells paratges muntanyencs, si bé de més amunt, a dalt al Sobirà, en particular de l’encimbellat poblet de Farrera, on sojorna llargues temporades.

De fet,

Estiu del 38

ja havia aparegut abans, com a peça solta, de primer a la prestigiosa revista literària

The New Yorker,

l’any 2013, després en una edició especial per part de Salòria, a la Seu d’Urgell, amb traducció de Joana Pena (la mateixa que s’incorpora al volum d’Amsterdam, mentre que la resta dels textos han estat traslladats al català per Ferran Ràfols) i il·lustracions de Jordi Jové.

La cosa estranya que em va succeir amb aquest llibre és que vaig començar a llegir-lo pel pròleg d’Andreu Jaume, que es refereix a Tóibín com un “nou mestre”, deixeble destacat de Henry James, comparable a Iris Murdoch o John Banville, continuant tot seguit la lectura pel relat pallarès, que si els he de ser sincer em va decebre una mica, potser per culpa de les grans expectatives suscitades pel prologuista. De manera que el vaig deixar de banda uns quants mesos, fins que un dia el reprenia altre cop. Aleshores, sorprenentment, o potser no tant, la resta dels contes em van semblar força bons, i la relectura del darrer em faria rectificar la meva primera impressió més aviat tèbia d’aquella vella història d’amor durant la guerra, rememorada en l’actualitat pels seus ja ancians protagonistes, en els quals perdura el record d’un estiu remot amb un encant tan natural com “la llum del matí”.