Sota la pluja

A Sanaüja, quan plou, es posen sota la pluja. La saviesa popular –en aquest cas, potser més aviat una tirada col·loquial a fer rimes– va generar un rodolí simple, de tria no gaire difícil –l’alternativa podia ser truja o tremuja, les opcions són escasses–, però una mica surrealista, que es contradiu amb la realitat observable en aquella vila segarrenca, plena de carrerons coberts, porxos i galeries, en especial a l’extensa i irregular plaça Major, porticada en quasi tot el perímetre, demostrant que als veïns no els fa tanta gràcia mullar-se, per molt que ho sostingui la dita.

A no ser que tot plegat respongui a una peculiar idiosincràsia conformista o estoica dels naturals de la ben preservada localitat de la vall del Llobregós, on l’any 1938 va nàixer el poeta Joan Margarit, que en venia de família i hi passaria bona part de la infantesa, sobretot els estius, a casa dels padrins.

Sigui pel motiu comentat o per un altre, és a dir, per una particular manera local d’entendre l’al·ludit fenomen meteorològic, el cert és que la pluja és força present a la poesia de Margarit. És probable que no hi tingui res a veure i es tracti simplement de la percepció per part de l’autor de la referida circumstància atmosfèrica com una situació romàntica o una imatge poètica que confereix als versos un fons humit, grisenc i propici al recolliment íntim, facilitant la transmissió al lector de determinats sentiments o estats de l’esperit de caràcter trist o melancòlic, tan freqüents en la seva abundant producció.

Ens en podem adonar llegint la seva recent antologia personal,

Sense el dolor no hauríem estimat

, editada per Proa. Entre altres pluges que ajuden a conformar un clímax emotiu, Margarit evoca la de París, en una ja remota joventut en què, tot escoltant Leo Ferré, “buscàvem les ciutats / plujoses amb mansardes de pissarra”. O les “delicades reixes de pluja” als paisatges pintats pel japonès Hokusai, on confessa que voldria viure. O les gotes que cauen del cel mentre pensa en el gos solitari que seguia el taüt de Mozart. Però sobretot les que relliscaven pels vidres de l’hospital on operaven la seva filla Joana, una nit com “la fulla d’una dalla”. La filla morta que li deixaria un record travessat per l’aigua abocada pels núvols, quan “la pluja comença a parlar amb tu / com una mare perillosa i càlida / que, des de lluny, et crida perquè tornis”.